A la tres
Força, Feijóo!
Els diferents cartells electorals del PP estavellats contra la realitat catalana són una col·lecció de Perseids que hem vist apagar-se sense gràcia ni glòria. Ara en Feijóo vol bufar damunt les cendres de la desfeta a veure si encara revifa encenalls, aprofitant la suposada desmobilització independentista i el suposat desgast del sucursalisme socialista. La fórmula màgica d’un govern de concentració que a escala estatal rescatés les essències constitucionalistes de les urpes de Bildu i d’ERC té partidaris, no només entre les files populars, també del mateix PSOE profund, disgustat amb el festeig de Pedro Sánchez amb l’extrema esquerra. Fins i tot n’hi ha, de partidaris, entre una part de l’independentisme desconcertat, aquell que saliva amb un escenari de confrontació total, tant per tant amb Vox integrat també en el màgic govern de concentració espanyol. Però, en un exercici de sinceritat que supera el seu predecessor, Pablo Casado, quan va venir a Catalunya a confessar que les imatges de policies pegant votants li havien semblat lletges, en Feijóo ha posat el dit a llaga: per arribar a La Moncloa necessita més vots a Catalunya. Ni estirat al canapè del terapeuta n’hauríem obtingut una proclama més transparent: no li preocupa pas la prosperitat de Catalunya i el benestar dels catalans, només li interessem per parar la canya electoral. Res de nou, d’altra banda, ja ens ho van demostrar Fernández Díaz, Vidal-Quadras, Piqué, Sirera, Sánchez-Camacho, Albiol... quan van estar al front de les brases que ara en Feijóo voldria fer reviscolar “a base d’empatia”. La contradicció és insalvable: els vots que pogués donar-li la seducció dels catalans, els perdria inevitablement a la resta de l’Estat, on sempre els dona rèdit la catalanofòbia. Per això ell hauria de ser el primer i més entusiasta aliat del separatisme: amb Catalunya amputada d’Espanya, ja no s’hauria de preocupar de venir a esgarrapar cap vot i veuria aritmèticament aplanat el camí cap a l’anhelada presidencia del gobierno. Vinga, força, Feijóo!