Després que Salman Rushdie, amenaçat des de l’any 1989 per la fàtua de l’aiatol·là Khomeini que empeny a assassinar-lo pel contingut d’Els versos satànics, fos apunyalat per un jove (Hadi Matar) convençut que la seva víctima ataca l’islam, s’ha produït un corrent de solidaritat amb l’escriptor junt amb la condemna de l’acció. Hi ha qui considera, però, que líders polítics occidentals no han incidit prou en el fet que l’Iran manté vigent la fàtua. I que no ho fan per uns acords en matèria nuclear amb el règim islàmic que, a través del portaveu del seu Ministeri d’Afers Exteriors, Nasser Kanani, ha sigut capaç de responsabilitzar el mateix escriptor de l’agressió: “Pels seus atacs a l’islam i els 1.500 milions de musulmans, ell i els seus seguidors són culpables i mereixen condemna.” Afortunadament, molts dels 1.500 milions de musulmans no comparteixen aquesta idea. Tanmateix, si caps d’estats occidentals suposadament són porucs davant de l’Iran, què fan en relació amb dictadors i emirs àrabs que han ordenat l’assassinat d’escriptors, intel·lectuals i periodistes (entre altres persones) opositors a la seva política? No cal dir els interessos i les conveniències que menen a mantenir-hi relacions. Sense que això qüestioni gens la solidaritat amb Rushdie, té menys valor la vida d’escriptors, artistes, intel·lectuals i periodistes iraquians, sirians, libanesos (entre altres nacionalitats i sempre junt amb altres persones) executats pels serveis secrets dels seus governs? No ha sigut molt poca la condemna per la mort de Shireen Abu Akleh, reportera d’Al Jazeera, que s’ha afegit recentment a la llista de periodistes palestins assassinats per les forces armades israelianes?