Ineficiència quàdruple

Segons consta a la web de la transparència del Congrés dels Diputats espanyols, els sis primers mesos d’aquest any 2022 els desplaçaments dels electes han tingut un cost de dos milions llargs d’euros, una mica menys de la meitat del que hi ha pressupostat per a l’any, cinc milions. És el que acabarà costant-li al poble desplaçar els seus diputats a Madrid perquè el representin. Ben comptat tot plegat se n’anirà als set milions llargs d’euros, perquè també hi ha 1,3 milions per als desplaçaments per activitat professional, 1,2 milions per a taxis i 140.000 euros per a despeses d’aparcament en estacions de tren i aeroports. Això, per a 350 diputats amb necessitats molt diferents segons siguin de Madrid o de Girona, per dir alguna cosa. És molt? És poc? Hi ha qui se n’aprofita? No ho sé. Ni vull saber-ho! Hauríem d’entrar en un detall d’anàlisi i seguiment que m’enfarfega el cervell només de pensar-hi. El cost preocupant del desplaçament de diputats no és el diner. Hem tornat a les quantitats prepandèmiques, i això sí que és preocupant. Una cosa més en què no hem après res després de cansar-nos de dir durant dos anys que aprendríem tant i tant. De veritat que la gran majoria de la feina que fan no poden fer-la a distància? No poden fer-ho per videoconferència? No haurien de donar exemple de teletreball? El viatge és una ineficiència quàdruple: pèrdua de temps, pèrdua de contacte amb el representat, cost ambiental i cost econòmic.