Al matí, va sentir un rebombori al carrer i, quan va guaitar per la finestra, es va trobar “un panorama molt desagradable”: un bon nombre de joves encerclaven un bou, i un dels nois, amb un gaiato a la mà, va començar a pegar cops i a “torturar” l’animal. “Va ser com visitar un paisatge devastat.” El relat és de l’artista i activista ampostina Mari Chordà, reconeguda recentment amb la Creu de Sant Jordi. Va tenir la gosadia d’explicar “aquell acte de salvatjada” i de criticar el maltractament animal que suposen els correbous durant el pregó de festes que va pronunciar el 13 d’agost a Amposta, la capital dels bous a les Terres de l’Ebre. I diem que va ser valenta perquè ho va dir públicament, perquè, lluny de semblar que els correbous formen part del debat públic, ningú no gosa mullar-se el cul en un tema, el dels correbous, sobre el qual pesen més els interessos polítics: molts partits, molts alcaldes, molts càrrecs de tota mena, eviten pronunciar-s’hi. Que no passi com amb el pregó de Chordà, quan després de sentir l’al·legat contra els correbous, algunes persones del públic van xiular o es van aixecar de la cadira i van marxar. Si som polítics, volem el públic content, aplaudint-nos dempeus; contents i enganyats. El pregó de l’artista es va produir deu dies després que el president Pere Aragonès es mostrés contrari a la prohibició dels correbous: “Si és vist com una imposició de Barcelona, no ens en sortirem.” No ens n’hem sortit i no ens en sortirem, no, mentre no hi hagi un debat real i mentre aquest es defugi al Parlament. A l’Ebre s’organitzen cada any uns 400 actes taurins en 20 localitats.