L’espera

“Només nosaltres esperem encara, amb una espera de tots els temps, la de les dones de tots els temps, de tots els llocs del món: l’espera dels homes tornant de la guerra”, va escriure Marguerite Duras mentre esperava que el seu marit, Robert Antelme, tornés dels camps de concentració nazis: ell va tornar. Aquesta cita, extreta d’El dolor, es fa present al documental Canción para una dama en la sombra (títol manllevat del d’un poema de Paul Celan, que va pensar com escriure poesia després d’Auschwitz), amb el qual Carolina Astudillo reprèn i resignifica el mite de Penélope: la “dona a l’ombra” és Soledat Tartera, destinatària de les cartes que, primer des del front i després un cop exiliat a França, va adreçar Armand Pueyo Jornet, assassinat al camp de Gusen l’any 1941. La seva família, però, no va tenir-ne constància oficial per part d’Alemanya fins al 1952: una llarga i dolorosa espera inútil. Com la d’altres dones que segueixen esperant.

Aquestes cartes, plenes d’amor, són dites mentre es mostren fotografies dels Pueyo i Tartera, però, per contrast, també imatges de films amateurs de famílies benestants de l’època: els vencedors de la Guerra Civil. I l’espera de Soledat Tartera es relaciona amb la d’altres Penèlopes formant-hi un cor en aquest film que, després de d’exhibir-se en diversos festivals, esperem que es vagi fent visible. Tanmateix, treballant per la memòria històrica, Astudillo (xilena establerta a Barcelona) no només parla de les Penélopes. El seu primer llarg documental, “El gran vuelo”, busca les empremtes de la germana d’Armand, Clara Pueyo, activista republicana i lluitadora antifranquista desapareguda després d’escapar-se de la presó de les Corts el juny de 1943. Un enigma.