Memòria a Montjuïc

Aquesta fortalesa militar que és el castell de Montjuïc de Barcelona és enormement rellevant en la història contemporània de la nostra nació. I ho ha de continuar sent. Acabada la Guerra Civil va ser museu castrense i ara és un equipament municipal. Fet en el seu format actual a mitjan segle XVIII, cap a 1842 i 1843 el castell serví als militars espanyols per bombardejar la capital catalana. A partir dels darrers anys del segle XIX, va actuar de presó de víctimes tant de la repressió política com de la social, és a dir, de la lluita obrera. Hi fou reclosa i torturada molta gent sospitosa i innocent.

Un d’ells, Sebastià Sunyer, gairebé quaranta anys després, rememorava com el torturaren al castell entre l’agost i setembre de 1896. El baldaven a vergassades, cops de puny al cos i cops de pal fins a desmaiar-se. Li retorçaven els testicles amb una canya esqueixada fins que quedaven fets un nyap. El van despullar i un dels agents li cremava amb el seu havà el gland del penis. Li van fer un corredor entre sis proveïts de pals i fuets, i l’anaven tustant mentre passava lligat de mans i braços. Les manilles se li van acabar menjant la carn i la seva llauna fregava els ossos, de manera que, per treure-les, va fer falta arrancar-les...

El Castell serví de presó després de la Setmana Tràgica, i el 13 d’octubre de 1909 hi va ser executat el pedagog i editor Francesc Ferrer i Guàrdia. Després de la vaga de La Canadenca, el 1919, hi engarjolaren novament milers de treballadors. Durant la revolució de 1936-1937 hi van afusellar civils i militars de dretes, i des de 1939 s’omplí de víctimes dels franquistes. El president Lluís Companys hi va ser afusellat el 15 d’octubre de 1940. Fins al 1960 va continuar funcionant com a garjola militar i tres anys després passava a ser Museu de l’Exèrcit espanyol. El dictador general Francisco Franco va venir a inaugurar-lo el 24 de juny de 1963. Com veiem, el castell de Montjuïc constitueix un recordatori permanent de la repressió de les aspiracions populars. De la utilització sistemàtica de la tortura contra el dissident. Del macabre recurs a llevar la vida d’altri. De la pena de mort com a conculcació d’un dels drets humans essencials: el dret a la vida.

I ara, la proposta: cal traslladar el monument als caiguts franquistes del fossat de Santa Helena a un museu històric de la dictadura franquista. I erigir al seu lloc un gran monument a favor dels drets humans, contra la tortura i contra la pena de mort. I això ha d’anar acompanyat de la conversió del lloc en un gran espai de memòria històrica i de reflexió politicomoral a favor dels drets humans, contra la tortura i contra la pena de mort. I això s’ha de fer ràpidament, perquè actualment no està acomplint la tasca pedagògica prop de la ciutadania que li pertoca.

Afegeixo que no conec cap museu o espai de memòria sobre el franquisme als Països Catalans. Seria important que hi fos. Com bé deia el 2018 Josep Grau Mateu (Universitat Oberta de Catalunya), la rellevància d’aquest període històric de la dictadura franquista és inqüestionable: “Va ser, després de la dictadura portuguesa, la més llarga de l’Europa occidental al segle XX, i per força va haver de deixar un impacte profund a la ciutat de Barcelona i els seus habitants.”

Volem que els nostres escolars i el públic en general, quan pugin a l’ara tan turístic castell del cap i casal, vegin, per una banda, tot allò que la nostra petita però forta nació ha fet i fa a favor dels drets humans. I, per l’altra, què es fa al món a favor dels drets humans i contra la tortura i la pena de mort, en col·laboració amb les grans organitzacions mundials del ram, com l’OMCT, amb seu a Ginebra. I és en aquest sentit que Barcelona continuarà, si és el cas, sent un poderós referent democràtic internacional.

Ja cal que ens hi posem!

A la memòria de l’escriptor i historiador gironí Carles Rahola (Cadaqués, 28-6-1881 - Girona, 15-3-1939)