I ara?

En un exercici ja sistematitzat i, per què no dir-ho?, un pèl frívol, avui moltes de les anàlisis sobre la Diada es faran amb el pilot automàtic posat. Han estat més, menys o si fa no fa els mateixos que l’any passat, i a partir d’aquí sentirem parlar de manera retòrica d’un moviment que va de baixada o, per contra, que resisteix de manera heroica davant les moltes adversitats. I així, ens hi podríem arribar a passar una vida. Passa, però, que el relat no es pot estirar eternament, i aquest Onze de Setembre ha evidenciat, sobretot pel clima i el context polític que l’ha precedit, que l’independentisme es troba en una cruïlla. Més d’hora que tard haurà de decidir per on tira, però primer hauria d’aclarir-se amb si mateix.

És cert que els cicles històrics que persegueixen un canvi de l’statu quo regnant, i aquest ho és, demanen paciència i, sobretot, temps. Però ja han passat cinc anys de l’1-O, que no és pas poc, i la sensació general ja no és que el procés ha entrat en una fase de paràlisi, sinó que en alguns àmbits hi ha hagut un cert retrocés. De fet, la seva victòria potser més llorejada des d’aleshores, la majoria del 52% al Parlament, ja veiem com li cou. Cal, doncs, obrir una nova etapa, sí, perquè tot i que el moviment està lluny d’haver perdut vigència, les últimes Diades són també una mostra més que cal reformular coses. Perquè el carrer no pot seguir sent pràcticament l’únic gran motor que proporciona aire al moviment, com passa ara, per la deriva d’un front institucional que fa aigües per tot arreu i que va a crisi gairebé diària. Calen obrir-ne de nous i repensar les formes per expressar, i fer visible, la lluita en curs. Una nova estratègia, en definitiva. La pregunta que ve a continuació és, i quina ha de ser exactament? Als partits i societat civil organitzada els correspon trobar la resposta, amb maduresa, serenor i la valentia per reconèixer, i dir, que el passat és això, un llegat, però no pot ser una hipoteca que ho condicioni, i freni, tot. I sí, quan es diu això també parlem de lideratges, és clar.