L’ANC en el punt de mira

ERC va prendre la decisió –absolutament orgànica i militant– de no participar en la manifestació del passat 11-S. Aquest episodi de tensió només és un dels molts que s’han produït entre els republicans i l’Assemblea, que no sabem ben bé quan van començar però sí que sabem com s’han anat manifestant. L’actual aparell d’ERC està molt content d’haver-se conegut, orgullós de la seva solidesa orgànica, de l’èxit electoral del partit i de la força política que li proporciona tant a Catalunya com a les Corts espanyoles. I es troba especialment feliç d’haver-ho encertat en el moment històric en què l’hidra convergent s’encongia i es consumia pels efectes de les causes de corrupció que explotaven al seu voltant i per la divisió ideològica provocada per la irrupció de l’independentisme en el seu electorat.

L’ANC no encaixa en les expectatives d’ERC. En les condicions que hem descrit, és perfectament explicable que els republicans, amb una ferma voluntat de consolidar-se com a primera força del catalanisme sobiranista sobre les cendres del seu principal competidor, no acceptin cap veu ni cap altra autoritat política per damunt de la seva, sigui o no transversal i de consens. Aquest rebuig s’ha pogut palpar perfectament en diferents ocasions i en diferents contextos: amb l’actitud reticent amb què va acceptar sumar-se al paraigua de Junts pel Sí, amb la negativa a continuar amb la coalició, amb el buit que ha provat de bastir al voltant del Consell per la República i del president Carles Puigdemont, amb les evasives amb què ha defugit articular una estratègia de consens amb la resta de forces independentistes, però sobretot amb les dosis de desconfiança envers l’ANC que ha anat injectant a bona part dels seus militants i simpatitzants. Ningú pel damunt, cap competència al costat.

LA CRÍTICA no és una actitud qüestionable en democràcia i ERC ho sap perquè ella mateixa la reivindica, la practica i la viu des de les seves mateixes files. Per tant, no té cap explicació raonable que s’enxarini per les que l’ANC li dispensa, si no és que no té prou arguments per rebatre-les o que distorsiona el seu propòsit d’ignorar l’Assemblea. Les crítiques es poden assimilar si estan fonamentades o rebatre-les si no ho estan, però per arribar aquí caldria estar oberts al diàleg, al consens i a donar credencials a l’interlocutor sense gelosies, ni temors ni prepotències. I sobretot caldria –cal, indispensablement– mirar-se el procés cap a la independència com una qüestió col·lectiva i ideològicament transversal i no com una franquícia electoralista.

LA CRISI entre l’ANC i els republicans, però, no s’ha de mirar només des de la posició d’ERC. L’Assemblea va néixer el març del 2011 com a moviment transversal i apartidista, hereva del moviment de les consultes populars sobre la independència celebrades a partir del 2009. En xifres rodones, aplega prop de 96.000 membres: 46.000 de ple dret i 50.000 simpatitzants o col·laboradors. Per tant, no és una força eventual ni escadussera i per aquesta mateixa raó molesten les seves crítiques i les seves amenaces d’intervenir directament en els processos electorals. Artur Mas ha dit, amb tota la raó, que a la independència no s’hi arribarà sense els partits, però també és veritat que no s’hi arribarà sense la implicació de la societat civil. I, probablement, la conciliació entre uns i altres no es produirà fins que l’ANC no s’hi posi amb les dues mans. Amb una, per protagonitzar una ofensiva decidida i assertiva com a espai de diàleg transversal, per damunt de tots i de tot, i de les tempestes i les hostilitats que s’aixequin al seu voltant i al seu interior. L’Assemblea no té sentit si no hi és tothom. I amb l’altra mà, per activar la seva força popular com a mesura de pressió. Perquè ambdues mans siguin fermes, però, necessiten una estructura forta i, ara per ara, el sistema orgànic de l’Assemblea no és ni prou estable ni prou àgil per fer servir amb eficàcia tot el seu potencial i convindria que en fes un examen en profunditat.