Trec aquesta faula del Matrix que Lauren Groff fent de baula manlleva d’Isop i incorpora a la seva excepcional novel·la: la faula del llop i la grua. La del llop que, sigui menjant massa de pressa, sigui escurant-lo, li queda un os clavat a la gola. Ennuegat, adolorit, no té manera de treure-se’l, s’esgarrapa, es desespera, va aquí i allà, i ja sigui via reunió amb tots els animals, sigui perquè li va a l’encontre, es presenta tot mansoi davant d’una jove grua perquè de totes les bèsties aquesta sembla la més dotada per estirar-li l’os de dins de la gola. Per llàstima, o perquè el llop li promet que si és capaç d’entrar dins de la seva boca hi trobarà un tresor, la grua fa el fet. Aparca les seves pors i allarga el bec dins la gola del llop i treu l’os. I, alliberat, el llop li diu que ara obtindrà el seu tresor. I el tresor no són uns llobins com sospirava la grua, sinó la vida. La grua ja pot estar contenta que el llop, una fera, hagi moderat el seu instint. La seva natura. És una versió millor que la del gripau que ajuda a creuar un riu a un escorpí, i que acaba malament pel calàpet.

La lliçó que ens vol donar Isop és que no fem favors a malvats i corruptes que ja podràs estar content si et deixen sa i estalvi.

Però la natura humana, que Lauren Groff esprem acostant-nos el present des del segle XII, amb la història de l’expulsió de Maria de França de la cort d’Elionor d’Aquitània per fer-se càrrec d’una abadia empobrida, és tossuda.

Al marge del seu relat preciós sobre el poder i l’ambició i la sensualitat femenina, i sobre la devoció a allò superior, jo veia aquest os com aquests trens de Renfe que no van ni en rodes per molt que els facin de franc, i el veia tant com aquest funcionari de Defensa que canvia la informació de l’1 d’Octubre d’Alcarràs el dia que la pel·lícula del mateix nom és seleccionada per anar als Oscar, o el del BOE que canvia la denominació oficial de les comarques. Sort en tenim, que el llop no tanca la boca quan, fent de grua, li traiem l’os del dia de la gola.