Encara que només sigui per uns dies, permeteu-nos treure pit. Aquests dies a Tarragona fem festa major i enguany encara la fem més grossa, perquè commemorem l’arribada, fa set-cents anys, de la relíquia de la patrona, santa Tecla. El 17 de maig de 1321 (fa 701 anys, però l’any passat no ho vam poder celebrar com calia per la covid) arribava el braç –incorrupte, diuen– de santa Tecla, procedent d’Armènia, i pel qual van pagar una fortuna. Va ser rebut a la ciutat per una professó religiosa i civil que sembla que va ser apoteòsica i en la qual hi havia, entre altres patums, el rei Jaume II. La festa major de Tarragona, hereva d’aquella, ha passat diversos períodes d’inestabilitat (les festes sempre ballen al so de la política), però amb l’arribada dels ajuntaments democràtics, a partir dels anys vuitanta del segle passat, va començar la recuperació històrica i la creació d’elements del seguici popular tarragoní que l’han convertit en un dels més emblemàtics del país. Hi ha pocs tarragonins que no estiguin vinculats d’una manera o una altra a alguna de les expressions de la festa. En aquests dies de l’entorn del 23 de setembre, just el dia que comença la tardor, els tarragonins traiem pit. Apocats com som la resta de l’any, amb tendència a deixar-nos menystenir tot i ser la segona àrea metropolitana de Catalunya (només cal que mirem les infraestructures i els serveis de transport públic, ara que estem en la setmana de la mobilitat), per Santa Tecla creixem, bevem un bon raig d’autoestima i ens creiem que vivim a la millor ciutat del món. Encara que només sigui per uns dies.