La política institucional espanyola i catalana sembla un decorat de cartó pedra col·locat aquí per dissimular l’altra política, soterrada i molt més decisiva. Lluny de les escenificacions parlamentàries, amb un sostre de vidre reforçat per sobreentesos, amenaces i el ciment armat del sistema judicial, aquesta altra política condiciona la realitat tant o més que les lleis impreses al BOE o al DOGC. El Catalangate, per exemple, és un cas d’espionatge que valida de facto que contra l’independentisme tot està permès. Aquest constrenyiment de l’espai de llibertat ideològica té una tradició fèrtil. L’any 1984, Felipe González –a hores d’ara encara ocupat a refusar la ics dels GAL– va declarar que el catalanisme democràtic era un instrument més perillós que no pas... l’assassinat! “El terrorisme del País Basc és una qüestió d’ordre públic, però el vertader perill és el fet diferencial català”, va dir. Last but not least, el ministre de l’Interior, Marlaska, acaba de vincular independentisme amb terrorisme. L’amable invitació que van rebre moltes empreses perquè abandonessin la seu fiscal a Catalunya rubrica un camí. Estic convençudíssim que el discurs de Felip VI la nit del 3 d’octubre del 2017 alena la flama de la mirada violenta del segurata que impunement va amenaçar la meva filla d’“arrencar-li el cap” perquè portava una estelada. El llenguatge no és només descriptiu, sinó que també pot ser performatiu. Els enunciats performatius són aquells que, en dir-se, ja realitzen l’acte. Si algú t’amenaça, en certa manera ja està executant l’amenaça, perquè la inseguretat i la por s’han infiltrat en tu. Un enunciat del llenguatge és inseparable de la creació de realitats. Si Pedro Sánchez i el seu govern poden escenificar internacionalment que Espanya és un règim de llibertats completes és perquè els has comprat l’unicorn de la taula de diàleg i, coaccionat, els has blanquejat el negacionisme de la repressió. Sí: una execució amb bales de fogueig és, és també, una execució.