El voraviu
Arc de Triomf a les 5
Toca mobilització, desobediència civil i resistència pacífica. Siguem pràctics!
L’ unionisme i l’unionisme emmascarat (civetistes, intermediaris, equidistants, negociadors, ponts aeris, terceres vies, neoautonomistes i moderadors) sí que tenen un estat major de composició transversal, ben organitzat i eficaç que no deixa res per verd. Saben com cridar l’atenció quan toca cridar-la i saben com distreure’ns quan necessiten tenir-nos distrets. Fixeu-vos bé en els últims vint dies, en què hem estat per tot menys pel que havíem d’estar. Que per què havíem d’estar? Per la mobilització d’avui. No hi havia més. Després de l’èxit de l’11-S l’estratègia de veritat era fer-los un entrepà de mobilització. Ens diguin lliristes, ens diguin hiperventilats, ens diguin processistes, ens diguin llacistes o ens diguin la mare que ens va parir, la mobilització ciutadana, la desobediència civil i la resistència pacífica és l’única estratègia vàlida cap a la independència en un país com el nostre. Per què ha desaparegut del primer pla informatiu la convocatòria d’avui i s’ha substituït per una crisi de govern que el guru Junqueras diu que no és ni crisi de govern, que és la crisi d’un partit? Com diuen mar enllà, “Houston, tenim un problema!” Cada dia s’aclareix més que el problema és que el nostre estat major fa pixar de riure i que el seu és d’una eficiència brutal. Mentre mirem com ho arreglem, siguem pràctics. Quedem tots avui a les cinc de la tarda a Arc de Triomf. Cada vegada que ens compten se’ls foten els pèls de punta.