Fem pinya, fem llenya

Fa cinc anys vam aixe­car un cas­tell de gamma extra. En aquell 1 d’Octu­bre de referèndum –encara més: de referèndum ben pre­pa­rat, fet i gua­nyat–, la soci­e­tat que havia fet pinya en les grans mani­fes­ta­ci­ons inde­pen­den­tis­tes va sen­tir el crit de Terços, amunt!, que és el que crida el cap de colla per vali­dar l’intent de car­re­ga­ment d’un cas­tell. L’objec­tiu, tocar el cel, que l’enxa­neta fes l’aleta. Un cel clar, lliure, un cel només nos­tre. La soci­e­tat feia pinya i, mal­grat que ja hi havia punts de des­a­vi­nen­ces, els par­tits polítics inde­pen­den­tis­tes també van saber fer pinya. El món cas­te­ller –ara que encara tenim al cap el gran espec­ta­cle de la Tar­raco Arena Plaça d’aquest cap de set­mana pas­sat, amb un Con­curs de Cas­tells que reu­nia mig cen­te­nar de colles en un espec­ta­cle immens– té un voca­bu­lari específic, ric i sin­gu­lar, amb mol­tes expres­si­ons que sovint extra­po­lem a l’esfera de la política. “Hem de fer pinya i aju­dar-nos, per mini­mit­zar la capa­ci­tat de l’Estat per exer­cir la repressió”, deia Marta Rovira fa pocs dies. ERC ins­tava fa uns mesos l’inde­pen­den­tisme a “fer pinya” i “sumar” per apro­fi­tar l’”opor­tu­ni­tat” de la taula de diàleg. La con­se­llera Victòria Alsina, que ha for­ma­lit­zat la seva militància a Junts, també feia ahir un símil cas­te­ller i deia que “és hora de fer pinya, és hora de sumar, és hora de tre­ba­llar ple­gats per fer pos­si­ble rep­tes gegants, rep­tes il·lusi­o­nants”. Tots volem fem pinya. Hem usat i abu­sat de la gran expressió cas­te­llera. Però alguna cosa de l’estruc­tura, dels cas­te­llers/polítics que for­men el tronc del cas­tell, ha fallat, i tot sem­bla indi­car que aca­ba­rem fent lle­nya.