Keep calm
Com si...
Un amic que imparteix classes d’història torna desolat (“però més savi, eh!”) d’un viatge a Auschwitz amb un grup d’alumnes universitaris, molts d’ells gent gran. No va ser per la tempesta de selfies que els alumnes es van fer davant dels forns crematoris. Ni per les curses que van emprendre sobre els raïls de la via de tren que transportava els deportats al camp. El nostre amic expressava un dolor més fundacional: “Estem salvant la Memòria oficialitzada d’algunes atrocitats, sí –va dir–. Però és una memòria anestesiada per rituals acadèmics, institucionals i socials. És una memòria insensible, sense cos ni sentit de projecció en el present.”
Promoure la memòria històrica des de la lògica dels parcs temàtics o l’univers voluble de les emocions no sembla una via sòlida. El 2013, en el marc del Festival Temporada Alta, Àlex Rigola va presentar una aposta molt potent titulada Migranland, on un grup d’immigrants de Salt va intentar fer visible l’odissea que havien patit abans d’arribar a Europa. Al públic de l’espectacle se’l feia pujar a un bus-pastera i se’l tractava com si ells fossin els immigrants, desposseïts, empobrits, esclafats per un aparat monstruós. Enllà de l’aposta estètica, dubto que aquest sigui un model de conscienciació social i històrica. Dubto que viatjar al lloc dels fets millori per se el nostre grau de coneixement. La síndrome egòlatra de creure que només puc entendre un fenomen social si el (re)visc en pròpia pell ha dut a experiments artificials que magnifiquen l’intent de clonar experiències històriques radicals. Resultat: estem colgats d’efemèrides de rememoracions, però som incapaços d’identificar experiències històriques actuals que només poden ser un motor de tirania. La memòria històrica bé ha de ser una altra cosa, més fonda, molt menys espectacular, amb més sentit de l’alteritat, i umbilicalment lligada a la dignitat i la justícia de les decisions que conjuguem en l’únic temps que tenim: el present, tan discret en el flux del dia a dia.