Aprendre, o no, del passat

Hi ha lli­bres que tot­hom hau­ria de lle­gir, fins i tot aquells que defu­gen de la lec­tura o que en son clara­ment al·lèrgics. No parlo d’obres d’entre­te­ni­ment, ni de best-sellers que con­fo­nen la qua­li­tat nar­ra­tiva amb les cam­pa­nyes de màrque­ting. Parlo de pàgines ple­nes de sen­tit, que tren­quen amb faci­li­tat les cos­tu­res de la seva època i que es con­ver­tei­xen en clàssics perquè allò que expli­quen no té data de cadu­ci­tat. Un d’aquests exem­ples és el pri­mer lli­bre de Primo Levi, Si això és un home, una crònica des­car­nada sobre el pas de l’autor pel camp de con­cen­tració d’Auschwitz que d’una banda explica la rea­li­tat mons­tru­osa de l’exter­mini sis­temàtic de per­so­nes i, de l’altra defensa els valors i la gran­desa de l’ésser humà. Un super­vi­vent de l’holo­caust con­vençut que hi havia un món millor després d’haver pas­sat per l’infern. En una de les entre­vis­tes que li van fer poste­ri­or­ment, Levi recor­dava que un dels ofi­ci­als nazis li havia dit que si expli­cava allò que havia vis­cut ningú no el creu­ria, perquè era massa ter­ri­ble. La gent de fora no podria ni vol­dria accep­tar que un hor­ror com aquell existís i que s’apliqués a per­so­nes pel sol fet de ser con­si­de­ra­des infe­ri­ors o, sim­ple­ment, dife­rents. L’autor, afor­tu­na­da­ment, en va fer cas omís i va dedi­car la seva vida a expli­car al món tot allò que havia vis­cut, amb, altre cop, l’espe­rança que no tornés a pas­sar. La veri­tat havia de tenir la força necessària per impo­sar-se i per fer d’escut.

El cert és que prop de vui­tanta anys després de la fi de la II Guerra Mun­dial l’esce­nari és alar­mant. A la moderna i avançada Europa d’avui, defen­sora dels valors, de les lli­ber­tats i de la democràcia, la paraula nazi es bana­litza com a insult, la salu­tació nazi es cola en el Par­la­ment euro­peu a càrrec de mem­bres elec­tes, però també en les fes­tes de alum­nes d’esco­les d’elit i en les mani­fes­ta­ci­ons al car­rer i, fins i tot, la fis­ca­lia espa­nyola con­si­dera delicte la inci­tació a l’odi cap al col·lec­tiu nazi. No hem après res o, el que és pit­jor, hem obli­dat massa aviat.