Minoria absoluta

El pro­jecte de llei del pla estadístic de Cata­lu­nya no seria d’aquells que gene­ren debat polític ni interès mediàtic. Més aviat és dels que entren i sur­ten del Par­la­ment sense esme­nes ni soroll. Gai­rebé un tràmit amb suport a la búlgara del qual no n’hauríem sen­tit ni par­lar si no fos perquè avui és la metàfora de la debi­li­tat del govern de Cata­lu­nya. Fa una set­mana, la pre­si­denta del Par­la­ment i líder de Junts, Laura Borràs, avi­sava Pere Ara­gonès que, tren­cat el pacte d’inves­ti­dura, per­dia la “legi­ti­mi­tat” per gover­nar. Errava, segu­ra­ment, en les parau­les, però no en el mis­satge, i el pre­si­dent va pre­fe­rir mirar el dit i no la lluna que ahir va començar a caure-li al damunt.

Pren­guin nota dels números: 33-59-39. No són la com­bi­nació gua­nya­dora de cap sor­teig de lote­ria, sinó la com­bi­nació per­de­dora de vots (a favor, en con­tra i abs­tenció) que mar­carà el futur de la legis­la­tura. No és que gover­nar en mino­ria sigui il·legítim, que no ho és; ni tan sols impos­si­ble, que tam­poc; però apel·lar a la com­pli­ci­tat de la Cata­lu­nya del 80%, quan ja no pots convèncer la Cata­lu­nya del 52%, com a mínim resulta naïf i impropi del campió de la real­po­li­tik inde­pen­den­tista, que és el paper que ha deci­dit fer ERC en aquest moment del procés.

La qüestió és que ERC empeny sola, Junts i la CUP se’n des­mar­quen i el cons­ti­tu­ci­o­na­lisme –com sem­pre fa– ajunta les files dei­xant clar que ara esclafa el pla estadístic i demà uns pres­su­pos­tos vitals en aquest moment de crisi, perquè l’objec­tiu de fons és posar fi a la molesta majo­ria inde­pen­den­tista i, si és pos­si­ble, posar fi a l’inde­pen­den­tisme. S’ha de ser tos­sut per insis­tir a plan­te­jar bara­lles de bons i de dolents, quan del que es tracta és de dife­rents que neces­si­ten aliar-se per avançar. Sem­pre s’ha trac­tat del mateix. Pere Ara­gonès s’hau­ria de pre­gun­tar per què va ser inves­tit pre­si­dent tenint només 33 dipu­tats de 135; per què va bas­tir unes ali­an­ces i no d’altres; amb qui com­par­teix visió de país i prin­ci­pis fona­men­tals i amb qui no. I després deci­dir si la con­fiança per gover­nar ve del Par­la­ment o de santa Rita...