“Ensenya’m la llengua”

Aquell dia vaig deci­dir anar a urgències, el dolor era intens i punyent i alhora des­co­ne­gut en el meu reper­tori de diagnosi sanitària. Quan estava esti­rada al box de l’hos­pi­tal comar­cal va treure el cap a la porta una dona alta, impo­nent, i em va dema­nar, en cas­tellà: “¿Qué le pasa?” I jo li res­ponc que tinc un dolor molt fort com si tingués un punyal cla­vat al pit, just a la zona del dia­fragma, asse­nya­lant-li amb el dit. Per la cara que va fer, vaig tenir clar que no ente­nia res del que li estava expli­cant i que li devia sem­blar ciència-ficció de ter­ror. Es va apro­par i vaig can­viar d’idi­oma tot vet­llant per la meva salut. La infer­mera va fer via a jus­ti­fi­car la inco­mo­di­tat de la situ­ació comu­ni­ca­tiva dient-me que era nou­vin­guda i que no ente­nia abso­lu­ta­ment res de català. Com hi ha món que puguis exer­cir una pro­fessió en un entorn on la llen­gua dels ciu­ta­dans a qui has d’aten­dre i gua­rir és el català, la llen­gua vehi­cu­lar i popu­lar. El català té un cor­pus de voca­bu­lari molt precís per a expres­sar els símpto­mes, els remeis i les malal­ties. És un bé molt pre­uat per des­criure de forma col·loquial i amb pre­cisió la infor­mació emo­ci­o­nal: Que el nen està pioc, que després de sopar tinc cora­gre, que m’ha sor­tit una pansa, recorda que la iaia es va ferir, que tinc rutija de coll (ruija a la Gar­rotxa)... Una per­sona que està malalta i té un pro­blema s’ha de poder expres­sar en el seu idi­oma i el pro­fes­si­o­nal l’ha d’enten­dre. Un estudi de l’Asso­ci­ació de Met­ges del Canadà asse­nyala que la con­cor­dança de llen­gua millora el pronòstic mèdic, fins al punt que el risc de mor­ta­li­tat bai­xava si als paci­ents els ate­nien en el seu idi­oma. El conei­xe­ment de la llen­gua i cul­tura autòctona ha de ser una com­petència pro­fes­si­o­nal perquè la llen­gua és un ele­ment d’auto­no­mia i dig­ni­tat del paci­ent. Aquesta com­petència lingüística sem­bla que no és recíproca, els met­ges autòctons que mar­xen a un altre país han d’acre­di­tar el domini de l’idi­oma on ani­ran a exer­cir, en canvi a Cata­lu­nya tenir el títol de català no és obli­ga­tori. I així anem; el que pot­ser resol­dria aquesta man­cança lingüística seria millo­rar les con­di­ci­ons labo­rals i retri­bu­ti­ves dels facul­ta­tius for­mats a casa. De petita, el metge et deia: “Ense­nya’m la llen­gua” per tal de detec­tar símpto­mes de pato­lo­gies; aquesta pràctica ha que­dat obso­leta, ara l’hem d’enfo­car cap a la for­mació i recu­pe­ració de l’ús del català.