Acabem de deixar enrere un dels octubres, pel que fa a temperatures, més estranys de les nostres vides, un mes que ens ha allargat la màniga curta i les capbussades al mar com si fóssim encara a final de l’estiu. A falta de confirmació amb dades oficials, Catalunya bat un altre mes de temperatures rècord que culminen un període de calor extrema i sequera, una falta d’aigua que amenaça la producció hidroelèctrica i que obliga a restriccions per a determinats usos domèstics, agrícoles i industrials. Sembla que no ens fan falta més proves que el canvi climàtic ja està en marxa, aquí i arreu, ara que som a les portes d’una nova cimera mundial sobre el clima, la COP27, que enguany tindrà lloc al balneari egipci de Xarm al-Xeikh. Llegeixo que els organitzadors de la reunió estan preocupats perquè la crisi econòmica global i la guerra d’Ucraïna enfrontin els participants, i que aquestes diferències s’acabin utilitzant com a excusa per no complir amb compromisos climàtics adquirits. Que el debat, en definitiva, es polititzi fins al punt que es posin en risc els objectius a assolir. El problema no és la política, que hi és i hi serà sempre. El problema és que siguem tan curts de vista que la fem jugar en contra, que vol dir en contra de tota la humanitat.