El govern manté encertadament l’aposta per la digitalització de l’educació. Més enllà que hi hagi o no pressupost el 2023, els fons destinats a la capacitació digital dels docents i l’adquisició de material haurien de seguir el ritme previst, perquè la pandèmia, que tant ha accelerat alguns fenòmens, va alertar-nos del dèficit en aquest àmbit. Massa joves s’han acostumat a endur-se el seu ordinador –si en disposen– perquè el que havia d’arribar aquest curs a l’institut tampoc no ho ha fet. Com no s’hauria d’aturar l’avenç significatiu en la gratuïtat de l’infantil, estrenada enguany a I2.

Un curs en què el president Aragonès fa dos mesos es vantava: “No hi haurà percentatges obligatoris de castellà a les escoles.” Però el cert és que, tot i l’aprovació de la llei i el decret d’usos lingüístics als centres educatius, el Tribunal Superior obliga les escoles on alguna família ho havia exigit, a impartir el 25% de classes en castellà. Si bé inicialment el TSJC va descartar-ho, en admetre que la nova llei concedia només a Educació la validació dels projectes lingüístics de centre, la sala cinquena ha elevat la decisió al Constitucional, entenent que es podrien vulnerar la “paritat” de les llengües oficials i drets fonamentals. El TC ha admès a tràmit la qüestió d’inconstitucionalitat, de manera que la llengua a l’escola torna a quedar pendent de la justícia, i ja en la més alta instància. És curiós, que quan es qüestiona la immersió catalana, la nacionalitat històrica que aireja saber pactar amb l’Estat –Euskadi– es plantegi en la seva nova llei d’educació adoptar-la per salvar el basc. Diferent llengua, diferent relació política amb l’Estat, però igual resultat lingüístic, perquè aquest no creu en el plurilingüisme.

Pel que fa al conflicte docent aturat in extremis en l’inici de curs, els sindicats han advertit de la paràlisi en les negociacions i la represa de les mobilitzacions. L’escull de la reducció horària plana sobre el dèbil preacord. Són exàmens pendents que marcaran la nota real i final del curs.