La transició té un preu

Biden diu que els EUA compliran l’objectiu de reducció d’emissions de gasos el 2030 per evitar la gran catàstrofe i aprofitar la nova economia de les renovables –conferència del clima, Egipte– i per això posa sobre la taula 37.000 milions aprovats per la llei de reducció de la inflació i destinats a incentivar la transició energètica a casa seva: enhorabona! Però a banda que el temps de fer els deures no és infinit i que els combustibles fòssils s’han convertit en un carreró sense sortida per a la supervivència, el cert és que hi ha molts països que no estan en condicions de sufragar l’import dels impressionants canvis que el planeta reclama. Una dada comparativa que ofereix Selwin Hart, assessor especial del secretari general de l’ONU: Dinamarca té un baix potencial d’energia renovable mentre que el potencial d’Algèria és 70 vegades més gran. En canvi Dinamarca disposa d’una quantitat de plaques solars set vegades superior a Algèria. I això és degut, ja s’entén, al cost i a la rendibilitat que n’esperen obtenir les empreses del sector. Si en la Cop27, on els lobbistes del gas, el petroli i el carbó estan molt representats, no es prenen mesures de suport envers les poblacions més vulnerables –més perjudicades i menys contaminants localitzades en la seva majoria a l’Àfrica–, aquesta cimera serà paper mullat. I fins ara la gasiveria ha caracteritzat les grans potències; per exemple, els EUA, responsables d’una cinquena part de les emissions, haurien hagut d’aportar 39.000 milions de dòlars al finançament climàtic i s’han quedat en 7.600 milions.