La revolta popular

El govern de Pere Ara­gonès ha per­dut la con­fiança del Par­la­ment. El pre­si­dent molt pro­ba­ble­ment per­dria una qüestió de con­fiança, tindrà difi­cul­tats per apro­var uns pres­su­pos­tos i no gosa con­vo­car elec­ci­ons. És, doncs, un govern sense legi­ti­mi­tat i, mal­grat tot, ha par­ti­ci­pat en –i ha cul­mi­nat– una nego­ci­ació amb l’exe­cu­tiu espa­nyol sobre la reforma del delicte de sedició i ho ha fet con­tra tots els actors de l’inde­pen­den­tisme.

No sé fins a quin punt els estra­tegs d’ERC han cali­brat que man­te­nir un govern al límit del suport democràtic, amb un pro­grama cer­ta­ment con­trari a l’objec­tiu que es va anun­ciar a les elec­ci­ons del 14 de febrer de 2021, legi­tima un gest de revolta popu­lar aquesta vegada no sols con­tra l’Espa­nya repres­sora sinó con­tra l’auto­no­mia dins el marc cons­ti­tu­ci­o­nal espa­nyol.

El car­rer no es pot menys­te­nir (i pot­ser per això la sedició s’ha trans­for­mat en “desor­dres públics agreu­jats”: per car­re­gar amb més pena con­tra qual­se­vol ciu­tadà que es mani­festi per posar fi al règim vigent). No obli­dem que va ser el tor­ce­braç popu­lar de la dar­rera Diada allò que va por­tar la coa­lició de govern al col·lapse i a la sor­tida de Junts. També podria ser la mobi­lit­zació allò que acabés de rema­tar aquest govern sense suports par­la­men­ta­ris.

Però la revolta popu­lar, més que con­tri­buir a la liqui­dació d’un exe­cu­tiu en ago­nia, cal­dria que es tornés a cen­trar en l’horitzó que va impul­sar el man­dat de l’1 d’octu­bre de fa cinc anys; a saber, fer efec­tiva la decla­ració d’inde­pendència. La des­com­po­sició del sis­tema autonòmic seria una con­seqüència col·late­ral del gran gest de sobi­ra­nia con­sis­tent en els movi­ments fàctics per con­tro­lar el ter­ri­tori i crear les estruc­tu­res d’estat que garan­tis­sin la via­bi­li­tat de la nova enti­tat inde­pen­dent.

La diferència entre l’octu­bre del 2017 i la tar­dor del 2022 és que si la rup­tura s’hagués con­su­mat en el pri­mer intent el canvi s’hau­ria mate­ri­a­lit­zat en un marc d’interacció i com­pli­ci­tat entre la gent i les ins­ti­tu­ci­ons. Ara, al 2022, en un sen­tit dife­rent i a causa de la igno­mi­ni­osa ren­dició de la direcció política d’ERC i de la volun­tat d’enter­rar el procés, la trans­for­mació exer­cida a través de la mobi­lit­zació popu­lar s’haurà d’exe­cu­tar con­tra el govern de la Gene­ra­li­tat.

Si alguna cosa reve­larà el nou cicle, i aquesta sen­sació serà més intensa com més temps s’atrin­xeri el pre­si­dent Ara­gonès a Palau, és que el movi­ment d’eman­ci­pació naci­o­nal haurà de des­bor­dar les ins­ti­tu­ci­ons con­ce­bu­des des de l’auto­no­mia. En els pro­pers mesos veu­rem amb més inten­si­tat que mai allò que va mani­fes­tar el pre­si­dent Torra sobre el fet que l’auto­no­mia és el prin­ci­pal obs­ta­cle per a la inde­pendència, sobre­tot si a par­tir d’ara és el pro­per apa­rell autonòmic aquell que actua de braç coac­tiu de l’Estat con­tra els revol­tats inde­pen­den­tis­tes.

Que al final el govern autonòmic d’ERC i el govern espa­nyol del PSOE i Podem reac­ci­o­nin com els pit­jors ele­ments de la dreta espa­nyola no farà res més que con­tri­buir a la total des­le­gi­ti­mació del sis­tema i a un enfron­ta­ment radi­cal entre la ciu­ta­da­nia inde­pen­den­tista i les ins­ti­tu­ci­ons de la clau­di­cació i del ser­vi­lisme. El pre­si­dent Ara­gonès encara té una opor­tu­ni­tat per esqui­var aquest esce­nari: con­vo­car elec­ci­ons i tor­nar al camí del procés d’alli­be­ra­ment naci­o­nal del qual mai no s’hau­ria d’haver allu­nyat.