Vacances vergonyoses

Els que mar­xen de vacan­ces són els vehi­cles, pel que sem­bla. Tants milers de cot­xes sur­ten de l’àrea de Bar­ce­lona, diuen, i et col·loquen la imatge per­ti­nent d’una cua a l’auto­pista que val per totes les car­re­te­res col·lap­sa­des del país. Notícies com aquesta cada pont llarg em pro­du­ei­xen un efecte tristíssim, que no apai­vaga ni el record del meu pare, que era tan pru­dent, fent un cop de volant mal­hu­mo­rat a mitja costa d’Alou (“de l’ou”, en dèiem, perquè la fonètica s’aliés amb l’efecte túrmix del viatge) per girar cua i tor­nar-nos-en cap a casa amb el ras­clet de platja per estre­nar i la nevera portàtil amb la truita de pata­tes i la síndria que ens aca­baríem men­jant a la cuina en un silenci sepul­cral i el banya­do­ret encara posat. No és tris­tesa per l’espera ni per les famílies que, com la nos­tra als anys setanta, por­ten cri­a­tu­res impa­ci­ents a bord, sinó per la repe­tició del mal, pel forat negre on cauen diària­ment les advertències sobre l’aire infecte que res­pi­rem, per la nefasta col·labo­ració dels ser­veis de trans­port públic i, d’una manera pot­ser més vaga però no menys feri­dora, per la con­tra­dicció insi­di­osa, into­le­ra­ble, gro­tesca, amb què embo­gim tots alhora per esco­pir damunt els sala­ris ter­cer­mun­dis­tes que cobrem, els refu­gi­ats i els sen­se­llar que mal­vi­uen al cos­tat de casa nos­tra, i les orga­nit­za­ci­ons huma­nitàries que fan recapte d’ali­ments, de medi­ci­nes, de roba per abri­gar les cri­a­tu­res dels nos­tres matei­xos veïns sense una Marató tele­vi­sada que els munti un espec­ta­cle, amb cançone­tes i tot, per enten­drir els cors. Pas­seu bones vacan­ces, els que no teniu ver­go­nya.