Mals propòsits per al 2023

Conversa nadalenca amb un paleta: Pregunta: “Amb tota aquesta crisi, la construcció baixa? Resposta: I ara! Els rics es fan més cases que mai.” Reflexió nadalenca d’un ric: “I per què no em puc fer una altra casa? Que hi hagi gent passant-ho malament vol dir que jo he de tenir també mala vida?” A aquestes altures, constatat que la postpandèmia no ha aportat res de bo, de la mateixa manera que tampoc ho farà la postguerra, per al 2023 no hi pot pas haver bons propòsits. Amb la inflació rebentant les economies domèstiques i fornint les butxaques dels privilegiats de sempre, la sensació és que no s’hi pot fer res, tan sols desfilar resignats cap a l’escorxador que ens espera. I, malgrat tot, sí que n’hi ha, de coses que podem fer. Dues de condemnades al fracàs. Primera: abraçar en massa la vaga de consum. Si fóssim capaços de rebel·lar-nos contra la pressió que ens aboca a buidar els aparadors, si plantéssim cara a l’encariment salvatge de la vida limitant la despesa a allò estrictament necessari, el sistema no tardaria ni una setmana a col·lapsar i els preus baixarien d’una vegada per manca de demanda. Missió impossible, és clar, si en plena luxúria nadalenca ja estem pensant a quin banc demanarem el pròxim crèdit per gastar més en les imminents rebaixes. Segona: ja tardem a constituir l’ACAC –Associació Ciutadana amb l’Aigua al Coll– i convocar una concentració pacífica però emprenyada davant les institucions per dir que ja n’hi ha prou. Ho vam fer amb el “No a la guerra” i amb el “Sí al referèndum”, per què no pel present i futur dels nostres fills? Missió impossible, també: no dubteu que algun infiltrat trepitjaria un peu a un antidisturbis perquè els jutges poguessin empresonar els fundadors de l’ACAC per desordres agreujats. Contra les missions impossibles i els mals pronòstics, però, ens queda una sola carta, que no hauríem de deixar en mans dels voltors de la ultradreta. Mentre el sufragi sigui universal i secret –veurem fins quan– almenys podem anar tots i sense excepció a votar.