Els anglesos fan servir el terme “bestie” per referir-se al millor amic. Prové de “best”, però fa pensar també en “bèstia”. Els animals es “domestiquen”, paraula que ara tampoc es pot dir perquè no és políticament correcta, però també ens remet a “domus”, a “casa”. Els qui encara mantenim una visió antropocèntrica de la vida creiem en els millors amics humans. Molts amics meus defensen que no hi ha res millor que una bona companyia animal i algun altre amic veu en les màquines els millors aliats.

Un millor amic humà no el domestiques ni en broma, entre altres raons perquè seria una mena d’esclau o subordinat. En l’amistat entre persones hi ha coordinació, però no hi ha lloc per a la subordinació. En tot cas, per a la insurrecció. No dir res a un amic comporta no ficar-se en jardins complicats, però també és claudicar. Per no tenir problemes, amagues el teu parer, o les veritats que algú hauria de dir. O en tot cas, exposar. Si per protegir la bona relació amb un amic no li comentem el que ens grinyola, o el que ens preocupa, estem potser davant d’un concepte de conegut amb qui descarreguem parcialment part dels neguits, però potser no davant del que en anglosaxó seria el “bestie”.

En la història i en la ficció hi ha hagut relats de grans amistats. Forrest i Bubba, ETT i Elliot, el Quixot i Sancho Panza, Frida Kahlo i Pablo Picasso, Andy Warhol i Jean-Michel Basquiat, Anna Akhmàtova i Marina Tsvetàieva. Els millors amics són ànimes que s’han trobat i ja no s’han abandonat mai més. És imprescindible que en aquestes relacions hi hagi el sentiment del “per sempre”, aquella promesa no dita que res ni ningú podrà trencar l’amistat, perquè aquesta és robusta i aguanta. Aquestes amistats de permanent durada no tenen per què ser les de la infància. Hi ha gent que es troba quan ja és molt gran. El punt de partida no importa, però sí la confiança que no hi ha punt final. Són amistats, a més, que no passen pel sedàs de les convencions. Hi ha confiança, però no el repertori vital amb ets i uts. Desconeixen el teu grup sanguini, i no saben la graduació de les teves ulleres, si prens pastilles o com eres de petit. Potser desconeixen on vius o quin és el teu dia a dia. Hi ha millors amics en què un o altre ni coneix la família dels altres. No cal. Són amistats sense el pes del dia a dia, sense la càrrega de les convencions. No són amistats secretes, però tampoc són sempre evidents. El fil vermell que les uneix no té les benediccions de les parelles, familiars, coneguts. De ningú, només dels dos amics.

Amistats així abans deixaven un rastre epistolar ingent. Avui, ni això. La força titànica d’aquestes relacions es basa en la lleialtat i en la reciprocitat, i aquí rau el secret del vincle compensat. Amics tresor, amics àncora, amics alarma, amics llanterna, amics coixí. De les millors experiències vitals, gent que t’estima no perquè ve de sèrie, no dins l’entorn familiar, no per interessos laborals. Aquelles irrefrenables ganes de voler estar amb el teu amic, independentment del lloc o el moment. Amics que admires, que enyores, que abraces. Amics que són casa. Amb qui vols ser-hi, compartir moments de la vida, sense que calgui un viatge especial, una cerimònia particular o un sopar reservat. De vegades els veus ben poc i no en llocs meravellosos, però tant és. Solen ser-hi, quan cal, però en el mentrestant sovint no diuen res. La seva melodia és poc estrident i respon més a un so continu que a floritures magistrals puntuals. Amb amics així tens el desig de veure’ls. El pur plaer de passar una estona amb un altre tu, un mirall patentat capaç de dir-te aquelles veritats i de saber respectar el silenci de quan no cal tacar-lo amb paraules banals. Amics amb qui no cal un ordre cronològic per parlar, perquè les coses importants no s’ordenen.

L’amistat es juga en el terreny de la preferència i no el del sac on tot hi cap. Quan s’inicia l’any apareixen al teu mòbil coneguts i saludats. Gent que et desitja salut, amor i feina. Molta filípica social, però estimar estimar, potser no t’estimen. Et fan missatges de bona fe, per dir-te que et pensen, però estem en l’entorn de la convenció social. El que t’han enviat a tu ho han enviat a desenes de persones més. Convenció que tu, amb els teus amics de veritat, no necessites. En canvi, aquells amics de l’ànima potser ni hi transiten, per la teva pantalla digital. Tenen altres camins per arribar on ets tu, i la drecera només la sabeu vosaltres.