Miquel Ruiz, un baluard

He per­dut el compte de les vega­des que en Miquel Ruiz em va arri­bar a enga­nyar. En Miquel va enga­nyar cen­te­nars de per­so­nes com jo i totes segur que no saben comp­tar els cops que en Miquel els va emmer­dar en un pro­jecte. Les va enga­li­par, les va ensar­ro­nar. I cap dels que van ser sot­me­sos a l’ami­cal per­sistència d’en Miquel podrà dir mai que els va dece­bre, els va desil·lusi­o­nar o es van sen­tir defrau­dats. ¿Per què? Perquè l’engany d’en Miquel era tan poderós, tan noble, era expli­cat amb tanta vehemència, que no podies sinó dei­xar-ho tot i dir amén al que et pro­po­sava. L’engany era sen­zill (una expo­sició) o mas­todòntic (dur unes vaques a Bòsnia, perquè els page­sos pogues­sin recu­pe­rar la dig­ni­tat). Les seves idees, totes, tenien aquell punt de repte homèric que les feia alhora inver­sem­blants i pos­si­bles, arris­ca­des i fàcils, reals, a la fi, perquè era en Miquel qui les feia córrer. Des de la seva experiència a la guerra dels Bal­cans fins a la cre­ació de Fotògrafs per la Pau; des de la seva militància incan­sa­ble a favor dels drets humans fins a la lluita per­so­nal i íntima arran de l’ictus que va patir i que es va con­cre­tar en pro­jec­tes com Ictus­trans­for­mació i el docu­men­tal De Bòsnia a l’Ictus. Fa dotze anys, jus­ta­ment en aquells moments tan difícils, va escriure una carta als amics en la qual s’aco­mi­a­dava del foto­pe­ri­o­disme actiu i començava, amb la natu­ra­li­tat expres­siva de sem­pre, una nova època d’acti­vi­tat (sem­pre al peu del canó), tot i l’afec­tació: “He desen­fo­cat, he après a reve­lar, he cre­mat dot­ze­nes de fotos, he fet patir quan espe­ra­ven per tan­car l’edició, he fet parar la rota­tiva; espero que algu­nes fotos hagin ser­vit per a alguna cosa.” En la mort de Miquel Ruiz, els qui el vam conèixer hem de pro­cla­mar que sí, que totes aque­lles fotos van ser­vir. I la seva per­so­na­li­tat arrau­xada i la seva capa­ci­tat de con­ju­rar els ele­ments i de con­ju­rar-nos en aven­tu­res on no vam ser enga­nyats, sinó que vam esde­ve­nir, gràcies a ell, més savis, més bons. Ho vaig escriure fa temps i ara hi torno. En Miquel va ser un balu­ard con­tra l’aba­ti­ment.