Tristesa, indignació, perplexitat, decepció. Un bon ventall d’adjectiu s’ha emportat la decisió de l’Acadèmia del Cine Espanyol de no premiar Alcarràs amb cap bust de Goya, malgrat que sortia amb 11 nominacions, que va ser la pel·lícula escollida pels mateixos acadèmics per representar Espanya en els Oscar i que té en el seu poder l’Os d’Or de la Berlinale. Els guardons se’ls va emportar l’obra As bestas, de Rodrigo Sorogoyen. Però lluny d’una pugna, totes dues sumen missatge. Alcarràs iniciava la cursa amb 11 nominacions, la qual cosa implica que la creació de Carla Simón va agradar als experts de la capital i, de fet, va causar una certa sorpresa quan el setembre de l’any passat molts es preguntaven qui era aquella dona que havia atret un de cada tres espectadors. El cinema profundament personal de Simón apostava aquesta vegada per reflectir les raons i la problemàtica de l’èxode rural, tema amb el qual coincideix paradoxalment la guanyadora als Goya. Ambdues exposen les arrels de l’individu a la terra i a la natura, i també la versió oposada d’aquells que hi veuen un recurs a explotar. Tot i la versió més amable d’Alcarràs, totes dues alerten de la condemna a la qual se sotmet el món rural per la manca d’oportunitats que li ofereix la modernitat.