Una de les poques satisfaccions que proporciona acumular anys és la d’atresorar, quasi de manera paral·lela, experiències d’aquelles que, quan fas balanç, sumen a la columna dels ingressos, de totes aquelles coses que val la pena recordar. Fa uns mesos s’anunciava que l’editorial Meteora penjava a la porta el cartellet de “Tancat per jubilació”, habitual en les antigues i entranyables botigues de barri, després de 22 anys d’activitat i de viure’n de tots colors. La Dolors Sàrries i el Jordi Fernando passaven a millor vida, ell saltant a l’altre costat de la barrera i encetant una aclamada carrera d’escriptor i ella, qui sap, potser empadronant-se definitivament a la Rive Gauche de París.

Sigui com sigui, i deixant de banda una trista paradoxa d’aquest també trist país nostre, que s’ha parlat més de l’editorial quan va anunciar que tancava que mentre es van dedicar a publicar de manera regular, acurada i amorosa prop de 250 títols, el cert és que s’acaba una aventura singular que, gràcies a la generositat de la Dolors i del Jordi, he pogut viure des d’un seient una mica privilegiat. Van arrencar l’aventura l’any 2000, amb el segle i amb facilitat per calcular els aniversaris, publicant Lola Anglada o la creació del paradís propi, de Montserrat Castillo, demostrant de pas aquest arrelament tianenc que han fet palès al llarg dels anys, i la van tancar amb L’anell, un llibre de poemes de Jordi Llavina, un autor que abans ja havia guanyat el Lletra d’Or i que després s’enduria el Carles Riba.

Personalment els vaig conèixer tres anys després, quan vaig trucar a la porta amb Butte, gener a París, sense (ho juro per Snoopy) de la fascinació de la Dolors per la ciutat de la llum i em vaig convertir en un autor meteòric. Poc temps després em van fer el gran regal de dirigir la col·lecció Mitilene de poesia, una de les experiències de llarg recorregut més gratificants de la meva vida, i de poder viure i, sobretot veure, la manera de treballar, intensa, directa, personal, afable, càlida, sincera i lliurada. Una editorial familiar en tots els aspectes positius del terme, per allò de l’amor, la fidelitat, la passió, la feina ben feta i el llevar-se ben d’hora, ben d’hora.

Sí, cada llibre del catàleg de Meteora s’ha treballat amb esforç, dedicació, acomboiant-lo des del començament fins al final. Pel camí hi ha hagut èxits com El preu de ser catalans de la tristament desapareguda Patrícia Gabancho, amb més de 18.000 exemplars venuts, Les Menines de Picasso, de Claustre Rafart, un altre èxit de vendes, o el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes a Marta Pessarrodona després de publicar Animals i plantes, i algun ensurt com el tancament de la distribuïdora Firex 21, el pitjor que li pot passar a una editorial, amb el que allò va suposar de pèrdua d’estocs i d’haver de començar de nou des de menys zero. El seu catàleg pot presumir d’autors de primera línia com Joan Perucho, Agustí Bartra, Màrius Sampere, la centenària i encara activa Teresa Juvé, Olga Xirinacs, Néstor Luján, Feliu Formosa, Ricard Salvat, Agustí Pons, Jaume Fuster, Vicenç Llorca, Carles Duarte, Isidre Grau o Mònica Batet entre molts d’altres i tots, sense excepció, coincidint a l’hora ressaltar el tracte humà i la dedicació rebudes per part dels editors, un segell inconfusible de la personalitat de Meteora.

Potser no en som conscients del tot perquè les presses i l’acceleració que ens arrossega no ens permeten dedicar temps a les coses veritablement importants, però estic seguir que si un dia ens aturem uns segons i pensem una mica, no podrem reprimir una llàgrima de tristor per tot el que suposa el fet que Meteora hagi desaparegut del panorama editorial català. Tot és massa trist, massa orquestrat, massa dirigit i massa feble per renunciar sense pena a un projecte com aquest, ple d’il·lusió, de força, de ganes, de llibertat i de neguit de fer les coses bé. Per sort, si parlem d’història, el balanç final deixant anar la vista al passat, a les coses fetes és rotundament positiu, un catàleg potent, emocional i emocionat, i si parlem del present i del futur, una llum i una ombra. La llum que la Dolors i el Jordi s’han retirat per voluntat pròpia, fent que el seu catàleg es quedi amb ell i no el gestioni ningú més, demostrant la mateixa elegància amb què han treballat sempre, i una ombra, que la Dolors, malgrat les aventures viscudes, no m’ha convidat mai a gaudir d’un d’aquests meravellosos plats que cuina. Meteora sempre!