Home mort a cops de martell

Notícia curta, un parell de colum­nes al cap­da­vall de la plana, i en els digi­tals, ni cinc minuts de glòria. La pro­ta­go­nitza un ningú: no és ningú, ningú no el coneix –només algu­nes enti­tats soci­als–, ningú recla­marà par­ti­cu­lar­ment justícia en nom seu. Tenia 51 anys i pas­sava les nits sota els por­xos d’una plaça d’Ante­quera i el dilluns a la mati­nada dos nois de 19 anys li van des­tros­sar el cos a cops de mar­tell. En els últims anys una altra per­sona sense sos­tre va ser aba­tuda a l’aero­port de Màlaga; abans li havien lli­gat els peus i les mans a un banc. I dues més a trom­pa­des en dife­rents espais públics on es pro­te­gien de la intempèrie. En tots els casos els autors han estat joves sense fitxa poli­cial ni tras­torns psi­cològics, joves que han atemp­tat mor­tal­ment con­tra homes més grans i inde­fen­sos, i aquest patró es repe­teix en mol­tes altres ciu­tats, com un dego­teig d’odi o de rancúnia o de malig­ni­tat que es fil­tra massa inad­ver­ti­da­ment en la nos­tra soci­e­tat. Inad­ver­ti­da­ment en el sen­tit que no se li atorga la importància que té o s’atri­bu­eix fútil­ment a pro­ble­mes de gent amb mala sort que ha cai­gut en la desgràcia, com si al dar­rere no existís una història, unes cau­ses i unes res­pon­sa­bi­li­tats, pròpies, no direm pas que no, però també d’una soci­e­tat a qui no li costa nor­ma­lit­zar les penúries dels altres. Aquests crims tenen un nom: apo­rofòbia, ideat per la filòsofa Adela Cor­tina per defi­nir la repulsió i l’hos­ti­li­tat envers la pobresa i qui la pateix, i merei­xen més atenció que un breu flaix infor­ma­tiu, perquè la mala entra­nya no neix de la ciència infusa, sinó que es cons­tru­eix i va avançant.