Una bona amiga m’explica el cas d’un director d’una entitat bancària que cada matí, quan s’empolaina per anar a treballar, s’enfunda l’americana i la corbata i es disposa a viure una de les dues vides per les quals transita. Aquesta primera, la de l’home d’un cert poder, és la que li ha vingut donada, la que mostra de cara a una part de la galeria, la que el manté empresonat contra el seu desig. Quan plega de la feina, acarona la segona vida, la desitjada, la que voldria convertir en única, però sap els riscos que correria. El primer, el de perdre la feina. En aquesta segona vida, també parcial, se sent amb la llibertat d’anar pel món amb faldilla i talons. Les tardes, i els caps de setmana, es presenta amb nom de dona. L’endemà, quan ha de tornar a la seva taula de treball, recupera la identitat que voldria desterrada. Potser el dia que es jubili tindrà prou coratge, o simplement trobarà les eines adequades, per plantar-se davant una societat que encara ara, de forma abundant, es mira les persones transsexuals com a éssers inadaptats. Que s’aprovi una llei on s’abordin els drets d’un col·lectiu abonat al patiment només pot ser una gran notícia. Un pas de gegant per blindar la protecció de persones acostumades a viure en una dura intempèrie.

Si hi ha qüestions que són revisables, s’anirà destapant amb el temps. El més important, ara, és que se’n parli, es debati i s’hi avanci. Que la paraula transssexual penetri a les llars com a pas previ a la normalització. Perquè condemnar un tema com aquest al silenci només aconsegueix anul·lar unes persones que tasten amb freqüència el gust de la transfòbia traduït en discriminació social, laboral, i sovint familiar. Que són encasellades al grup dels malalts mentals i pateixen violència física i psicològica. S’ha d’estar molt malalt, efectivament, però no per no reconèixer-te en la identitat assignada, sinó per indignar-te perquè algú que ni tan sols coneixes es vulgui dir Rosa en lloc de Joan o vulgui viure la seva vida com li doni la santa gana.