N’hi ha unes quantes, de plataformes d’afectats (o més ben dit: de damnificats) pel funcionament nefast de la xarxa ferroviària que ens hauria de permetre circular en tren sense haver de mirar esbufegant el rellotge pel retard acumulat. O sense haver de sentir dir, dia sí dia també, que el vagó, atapeït, pren la forma de llauna de sardines i a nosaltres ens surten escates i comencem a fer olor d’escabetx. N’hi ha una, Trens Dignes, que es va crear fa deu anys, farts que l’R15 i l’R16 siguin “les dues línies més impuntuals de l’Estat” i per la manca de trens ràpids que enllacin amb Tarragona i Barcelona. Renfe i Adif s’han guanyat des de fa dècades el trist mèrit d’haver-se instal·lat en el nostre imaginari com allò que no hauria de ser en un món mínimament avançat, tant pel servei com pel manteniment deficient de la infraestructura (i ja no parlem del nyap dels trens que no passen pels túnels per on havien de circular, fet que dilluns va comportar la dimissió del president de Renfe i de la secretaria d’Estat de Transports). I tot això malgrat algunes tirades de molles de pa, com ara l’abonament de gratuïtat de Rodalies, una eina d’estalvi però que no pot compensar tants anys d’incidències recurrents (retards, avaries, aglomeracions, poques freqüències....). No cal fer-ne cap llista, segur que els hem patit prou. Trens Dignes celebrarà dissabte els seus deu anys “de lluita” amb un acte a Tortosa. Lluitar serveix, diuen. Almenys per posar la problemàtica ferroviària sobre la taula de les institucions. Una taula, com aquella altra, que es balanceja per alguna pota trencada.