És veritat: moltes de les novel·les que nosaltres llegíem de joves no han envellit gens bé. La cruesa amb què es tractava la violència, el sexisme i el racisme soterrats en molts contes, pel·lícules, cançons i jocs ara ens semblen inconcebibles; no encaixen ni amb fòrceps en la sensibilitat amb què avui eduquem els nostres fills.

Aquests dies se n’ha parlat molt arran de la decisió de reescriure les novel·les de Roald Dahl, que ha generat molta indignació i ha encès el debat sobre si estem sobreprotegint els infants, sobre si el “políticament correcte” és una màquina de censura que només porta a explicar històries avorrides, i sobre si té cap sentit retirar segons quin llenguatge de les novel·les per a uns adolescents que després ho troben tot sense filtres al TikTok.

En aquest debat, molts proposen que, en lloc de fer canvis, llegim els llibres tal com van ser escrits però amb esperit crític. Em sembla molt bé, però no és fàcil. Els qui ara tenim canalla ens hem trobat incòmodes explicant que la Rateta només escombra i vol estar bonica per trobar marit, o que a les cases (des del Patufet a la Caputxeta) el dinar sempre el fa la mare. Per molt esperit crític que hi posis, és difícil no transmetre estereotips sense canviar el conte.

Tot el que expliquem als infants ajuda a configurar el seu univers, la seva escala de valors, i en l’adolescència encara més. Però també és cert que prohibir o censurar llibres no és la solució de res. L’única solució és, per tant, educar-los perquè puguin discernir què està bé i què no, sense necessitat de tenir un adult acompanyant cada reflexió.