Cada cop tenim detalls més precisos sobre com es va decidir l’anomenada operació Catalunya, una acció policial i judicial a gran escala contra l’independentisme decidida just després de la primera gran Diada, l’any 2012. El nucli que la impulsa és el vèrtex de la policia espanyola, amb connexions estretes amb els serveis d’intel·ligència (el CNI), altes instàncies del sistema judicial, el nucli dirigent del govern de l’Estat, aleshores en mans del PP, i, arrodonint el paquet, algun dels grans grups mediàtics, com Atresmedia. Un bloc orientat a desprestigiar i/o fer xantatge a qualsevol persona o organització, sense que fos rellevant la veracitat, o no, de les acusacions. Aquesta màquina trituradora ha funcionat durant l’última dècada, amb dossiers falsos que acabaven als titulars de la premsa i sumaris oberts que s’han anat allargant i allargassant sense explicació aparent, molts dels quals continuen, anys després, sense data de judici i amb zones opaques que generen incertesa i indefensió entre els investigats. Tot plegat dibuixa la podridura moral de les elits madrilenyes, adaptades a un funcionament entre extractiu i mafiós, sense contrapesos i, a hores d’ara, amb les clavegueres a cel obert.

De tot això, en la pràctica, només en parlen els mitjans de comunicació catalans. Un fet que ha eixamplat, encara més, el fossat entre l’opinió pública catalana i l’espanyola. Majoritàriament, a Catalunya la sensació és que el règim està corromput estructuralment i que totes aquestes martingales polítiques, policials i judicials acabaran sense esclarir-se, com a molt amb alguna condemna contra personatges secundaris i fungibles. A Espanya, per contra, l’operació Catalunya i totes les altres estan justificades perquè han servit per perjudicar l’independentisme. En definitiva, el problema greu és que, a Espanya, la democràcia té tan pocs convençuts a dalt com a baix.