Imaginem que fins l’any 1945 el teu pare és un heroi nacional. Després de la derrota, resulta que passa a ser un criminal. Així ha estat la vida dels fills de Himmler, Göring, Hess, Frank, Bormann, Höss, Speer i Mengele (Hitler no va tenir fills). Anys de privilegis durant el Tercer Reich, vides de nens i nenes feliços i mimats per uns pares que quan marxaven al matí cometien crims, que els seus fills ignoraven. Hi ha responsabilitat dels crims transmesa als seus descendents? Tens alguna culpa del que van fer els teus pares?

Tania Crasnianski és una advocada nascuda a França, de mare alemanya i pare francorus, que ha volgut indagar en els descendents dels nazis. En un impactant estudi publicat ja fa uns anys va descobrint que la majoria de dirigents dels fills dels nacionalsocialistes segueixen convençuts de la bondat dels seus progenitors, tot i que en alguns casos la reacció vers el pare va ser de rebuig. En va publicar un resum a Hijos de nazis (La Esfera de los Libros), que no he sabut trobar en català. Els grups neonazis que avui es van desarticulant per Europa no sempre són cèl·lules insignificants de quatre individus amb deliris totalitaristes i xenòfobs. En alguns casos, el perill que revesteixen ve inoculat per anys de lectures, per trobades a foc lent, per idees que mai s’han esborrat i que malauradament tenen un epicentre que condueix a Alemanya. Allí, i també en territori austríac, encara hi ha reunions de nostàlgics que han conegut fills de nazis i que en veneren el nom i comparteixen les seves idees. Els fills dels nazis han estat determinants per mantenir aquests grups units. S’han de sentir culpables de les infàmies comeses pels seus pares? En alguns casos, no viuen en culpa, sinó que pateixen vergonya. En altres, absolen els seus progenitors i consideren que eren bones persones i que treballaven a favor d’una gran Alemanya. Hi ha casos com el de Bettina Göring, que es va fer esterilitzar per no deixar descendència nociva al món. No volia engendrar un altre Göring. Conviure amb un passat macabre ha portat alguns d’ells a oblidar, a buscar alternatives espirituals (conversions al judaisme i al catolicisme, per exemple). Martin Adolf Bormann es va fer catòlic i missioner. Va morir al Congo el 2013. El seu pare va ser un dels nazis més ferotges que rodejava Adolf Hitler.

Aquests fills viuen o han viscut sobretot a Alemanya, i no s’han canviat els cognoms. Gudrun Himmler i Edda Göring, per exemple, van estar orgulloses del patronímic i van seguir venerant els seus pares com a herois nacionals incompresos. Seria tranquil·litzador pensar que aquests pares eren uns monstres, però el que resulta aterridor és constatar que eren persones amb una vida d’una normalitat absoluta familiar. Primo Levi ja va avisar que els més perillosos són els homes comuns, perquè els monstres existeixen però són massa pocs. És aquella banalitat del mal de Hannah Arendt, aquella manca d’empatia que no és bogeria, sinó una normalitat aterridora: faig bé la meva feina, compleixo ordres, soc un bon professional. Com si no fos determinant que la feina sigui conduir trens a l’extermini o fer proves químiques amb bessons per millorar l’anomenada raça ària. La renúncia a exercir la consciència moral va dur aquestes persones a actuar atroçment sense plantejar-se el mal que exercien.

El cas de Gudrun Burwitz Himmler, la princeseta del nazisme, filla de Heinrich Himmler, exemplifica l’adoració al pare fins al final. Quan va morir el 2018, a 88 anys seguia promovent manifestacions neonazis i era una ferma defensora de la reputació del seu pare. Mai el va repudiar. Per ella, el seu pare va complir el seu deure com a ciutadà, i tenia un alt sentit del sacrifici. El seu pare es va suïcidar quan els britànics el van capturar i no va arribar a testificar mai per crims de guerra. Un altre cas esfereïdor és el de Mengele. Rolf Mengele va anar a trobar el seu pare, un dels doctors de la mort que més experiments macabres va fer als camps. El va localitzar al Brasil. No va veure ni un bri de penediment. Conèixer aquests testimonis no és una vacuna contra el nazisme, ni molt menys un incentiu que provoqui efecte mimètic. Hi ha programes escolars que insisteixen a no esborrar la memòria, a seguir-ne parlant per evitar que l’horror nazi es reprodueixi. És difícil, però, evitar-ho davant els negacionistes, els grups que sostenen que tot això són invents de jueus ressentits, exagerats i desinformats. La desinformació sobre l’Holocaust és un gravíssim fenomen que s’ha d’aturar, i ara encara queden alguns testimonis propers, però cada cop seran menys. No podem arribar a veure gent que es pensi que es tracta d’una pel·lícula o un documental. La història serveix per situar-nos i ensenyar-nos també el mal del qual la humanitat ha estat capaç. En la realitat, no en la ficció.