No sé com, debatent en una classe recent, diversos estudiants d’una assignatura que imparteixo van arribar a expressar la seva preocupació per la indiferència que mostrem davant de la pobresa. El cas és que comentàvem un fragment de Sobre la fotografia, en què, escrivint-ho fa uns cinquanta anys, Susan Sontag exposa que les imatges del sofriment no necessàriament fortifiquen la consciència ni mouen a la compassió: la idea és que la visió acumulativa d’aquesta mena d’imatges pot anestesiar. Els estudiants, en tot cas, van deixar de parlar d’imatges. Es referien a la pobresa que observen diàriament: persones que pidolen, que viuen a la intempèrie i dormen al carrer.

Aquell mateix dia, unes hores després, estava asseguda amb unes amigues a la terrassa d’un bar de Barcelona. Una dona gran, que duia una capsa de cartró amb unes quantes monedes, es va acostar a nosaltres. Una de les amigues no només va donar-li diners, sinó que es va interessar per la seva situació: la seva pensió és tan miserable que ha de pidolar per poder pagar una habitació on dormir. En una taula del costat hi havia un grup de persones grans que, entretingudes cadascuna amb el seu mòbil, ni van mirar la dona. Eren turistes. Potser no l’haurien entès, però allò que demanava és d’una comprensió universal. En tot cas, van mostrar una indiferència absoluta: ni els devia passar pel cap que si les seves circumstàncies haguessin estat unes altres estarien (estaríem) en la mateixa situació que aquella dona. És una cosa que oblidem massa sovint. Quin fracàs social (quin món de merda) que una persona gran hagi de pidolar per complementar la seva pensió.