Entro a la cafeteria-llibreria com cada tarda. Reposo el cul de lluna cubana al tercer tamboret començant per l’esquerra. Porto un texà blanc, una samarreta blanca i una armilla negra, que fa joc amb les botes de cuir. Quan he deixat la bossa al tamboret del costat miro enllà de la barra i veig la musa, que no sabia que avui venia a fer hores extres. Va vestit exactament igual que jo. Riem. Com que encara no comença el torn, sortim a fumar. De cop sobtat agafa una mena de tovalles i em tapa el cap, m’agafa per la cintura i es posa a córrer amb l’agilitat d’un ballarí. Confio del tot en ell però no sé on em porta. En cap moment penso que m’estamparé la cara contra una paret i crearé un nou Bansky. Arribem a un barri dormitori que té el meu centre veterinari a sota dels pisos. Ens asseiem en un pedrís. Duc els cabells recollits en dos monyos mal fets a banda i banda del cap, com quan tenia divuit anys i menjava piruletes de cor a classe. La musa em mira als ulls i em diu vine. M’assec al seu costat, però em porta a la seva falda d’una revolada. Ens besem. Tendrament. Li dic que jo em dic Anna, i no Aniol. I em diu i què. Vacil·lo entre l’alta tensió i la perplexitat absoluta. Però m’agrada. Al cap d’una estona s’encén un cigarret i jo l’imito. Som dos pòtols de polígon asseguts a terra, i tinc el cap recolzat a la seva espatlla. Com a Lost in translation però sense perruca rosa. L’oasi es trenca quan truca el veterinari a l’intèrfon, et porto el pinso dels gats. Em desperto d’aquest somni primaveral i m’assec a l’ordinador per compartir-lo amb tu, estimada i pacient persona que em llegeixes.