Vers lliure

Entro a la cafe­te­ria-lli­bre­ria com cada tarda. Reposo el cul de lluna cubana al ter­cer tam­bo­ret començant per l’esquerra. Porto un texà blanc, una samar­reta blanca i una armi­lla negra, que fa joc amb les botes de cuir. Quan he dei­xat la bossa al tam­bo­ret del cos­tat miro enllà de la barra i veig la musa, que no sabia que avui venia a fer hores extres. Va ves­tit exac­ta­ment igual que jo. Riem. Com que encara no comença el torn, sor­tim a fumar. De cop sob­tat agafa una mena de tova­lles i em tapa el cap, m’agafa per la cin­tura i es posa a córrer amb l’agi­li­tat d’un ballarí. Con­fio del tot en ell però no sé on em porta. En cap moment penso que m’estam­paré la cara con­tra una paret i crearé un nou Bansky. Arri­bem a un barri dor­mi­tori que té el meu cen­tre vete­ri­nari a sota dels pisos. Ens asse­iem en un pedrís. Duc els cabells reco­llits en dos monyos mal fets a banda i banda del cap, com quan tenia divuit anys i men­java piru­le­tes de cor a classe. La musa em mira als ulls i em diu vine. M’assec al seu cos­tat, però em porta a la seva falda d’una revo­lada. Ens besem. Ten­dra­ment. Li dic que jo em dic Anna, i no Aniol. I em diu i què. Vacil·lo entre l’alta tensió i la per­ple­xi­tat abso­luta. Però m’agrada. Al cap d’una estona s’encén un cigar­ret i jo l’imito. Som dos pòtols de polígon asse­guts a terra, i tinc el cap recol­zat a la seva espat­lla. Com a Lost in trans­la­tion però sense per­ruca rosa. L’oasi es trenca quan truca el vete­ri­nari a l’intèrfon, et porto el pinso dels gats. Em des­perto d’aquest somni pri­ma­ve­ral i m’assec a l’ordi­na­dor per com­par­tir-lo amb tu, esti­mada i paci­ent per­sona que em lle­gei­xes.