“Fred hivernal / carbó encès a la llar / petons ardents.” Aquest és el haiku que escriu el xat d’intel·ligència artificial ChatGPT quan li demano que en faci un amb les paraules carbó, hivern i petons. Ha trigat un segon. No és un gran poema, però mètricament és impecable, i fins i tot sembla que estiri el camp semàntic del carbó incloent-hi el verb encendre i l’adjectiu ardent per crear un contrast amb el fred hivernal del vers d’arrencada. Gens malament per a un algoritme sense ànima. Potser l’enyor del sentiment amorós, vedat a les màquines, crema d’alguna manera dins els circuits gèlids del servidor solitari que ha generat el poema.

Un haiku, en tot cas, és un repte senzill. Ara li demano un sonet en art major que tingui com a tema la masculinitat tòxica. De seguida tinc una resposta. Ahà! El resultat és infecte. Aquí l’he enxampat. Sembla una proclama i no un poema. Li falta subtilesa. Li ho dic, conscient que no puc ferir-li l’orgull perquè, en teoria, les màquines no en tenen. Vet aquí la seva resposta: “És cert que no és un poema subtil perquè no tracta de dissimular el missatge i és explícit en la denúncia de la masculinitat tòxica”, respon. “No obstant això, la poesia, com qualsevol art, té diferents maneres de tractar els temes, i una d’aquestes és la de ser directa i contundent.” Jo diria que li he ferit l’ego. El burxo preguntant-li si creu que algun dia substituirà els escriptors. Em diu que no: “Escriure no es tracta només de generar frases correctes des del punt de vista gramatical, sinó de transmetre emocions, idees i reflexions profundes, i de connectar amb el lector d’una manera genuïna i autèntica. Això requereix d’un tipus d’intel·ligència que, per ara, és exclusiva de la ment humana.”

Tanco l’ordinador. Aquest per ara crema durant una estona més dins del meu cap, amb regust de carbó, com una amenaça gèlida i inquietant.