No és poca la gent que et vol bé, Joan Laporta, i et commina a callar, sobre els set milions i mig pagats durant vint-i-tres anys a Enríquez Negreira. Tu mateix, com a advocat, saps que les històries judicialitzades aconsellen no xerrar gaire i que s’estila molt la boca callada com a estratègia de defensa quan entrem en el terreny processal. Tot el que diguis pot ser usat en contra teu i, sobretot, en contra del club. És cert. És ben cert. Resulta fàcil entendre, des d’aquesta perspectiva, que no et llancis a la piscina ni provis de creuar el fossat. Unes aigües són plenes de taurons i les altres, infestades de cocodrils. Heroïcitat, la justa! Però el silenci i l’embargament informatiu a què tens sotmesos l’afició i el soci fa riure i pena, no diu res de bo de la teva política de transparència i genera molts dubtes sobre quin tipus de mestresses han portat el control de Can Barça. No és una factura. No és un apunt comptable descontrolat. Son set milions i mig. Són una rastellera de factures i pagaments. Vint-i-tres anys són un grapat d’anys, en què han passat nou presidents diferents, entre electes i gestores. Vint-i-tres anys són un grapat d’anys en què han passat una legió d’auditors. Això és un patró. I un patró lleig. I ara no pararan d’embolicar la troca, ja ho sabem. Però has de tallar-ho, Laporta. Aprofita la clatellada de diumenge i la parada de la lliga i talla-ho. No cal una pancarta com la de la campanya. Només que expliquis els fets.