Opinió

De set en set

El ‘David’, una educació

Simona, que ha educat la filla a casa per protegir-la de l’adoctrinament franquista però inculcant-li alhora prou discreció perquè no sembli desafecta al Règim, l’exhorta al principi de La mestra i la Bèstia, la novel·la d’Imma Monsó, a llegir molt, tot el que trobi, perquè “només llegir ens pot salvar d’aquesta ignomínia”. En el llibre, Simona fa de personatge una mica excèntric, però s’assembla fabulosament a les nostres mares, que no sempre parlaven en un llenguatge xifrat amb el pare, però també aprofitaven la roba de ratlles de les bates per folrar llibretes o cosir una bossa per al pa. Com aquesta família, la generació dels nostres pares, que només en casos comptats es va permetre anar a estudi, sentia un respecte reverencial per la cultura, pels llibres sobretot, que una certa indústria del moble s’apropiaria per mercadejar-hi com a mers adorns, junt amb el record de Lourdes, el calendari de la mútua i les castanyoles sevillanes. La gent de la postguerra no era tan incauta: sabien que un llibre era una altra classe d’objecte, per això n’hi havia a les cases, encara que fossin pocs i rares vegades tinguessin temps de llegir-los. Més que per acompanyar la decoració del tresillo, formaven part d’una provisió de futur, com la confitura i l’embotit del rebost, pensant més en els fills que en ells mateixos. Eren cultes, diguéssim, per anticipació, i perquè ho eren mai van retreure’m que pengés a l’habitació un collage d’imatges del David de Miquel Àngel agafat des de tots els angles, inclosos els que horroritzen alguns pares d’avui, tan llegits, tan acomodats, tan tristos.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.