Els temps han canviat i la moda de dissecar animals ha caigut en desús. Als restaurants, la teva mirada ja no topa contra els ulls liquats del cap de senglar que fa uns anys presidia el menjador. Recordo la guilla embalsamada de casa dels oncles, que mantenia aquell pas perpetu, suspès a l’aire com una promesa eternitzada. El bellíssim plomatge del gaig es va apergaminar i cobrir de pols.

Al nostres salons polítics, en canvi, la taxidèrmia continua essent una pràctica ben viva. Sobre la llar de foc hi ha el cap de Lluís Companys, l’únic president –escollit democràticament– executat a Europa durant la Segona Guerra Mundial. Al saló, Negrín i Azaña conversen fraternalment. “Si estas gentes [es refereix als independentistes] van a descuartizar a España, prefiero a Franco. Con Franco ya nos las entenderíamos, nosotros, o nuestros hijos”, diu Negrín a Azaña, el president republicà que considerava que “es una ley de la historia de España la necesidad de bombardear Barcelona cada 50 años”. Felipe González els escolta i els morreja amb la mirada. Hi ha també el cap de Pompeu Fabra, acusat d’estar “escribiendo un diccionario de la lengua catalana”, embargat i condemnat a l’exili. Més caps: Prat de la Riba i Macià. Un Pujol duplicat, que figura com a trofeu de caça major però també a la vitrina d’honor dels “españoles del año”. També hi ha els caps més recents: Puigdemont, Torra, el Sistema Sanitari, Mas, la Queta, els Mossos d’Esquadra, Borràs. Hi ha l’ull de Roger Español. I ja fan lloc per al cap de Laporta. Però la dissecció més inquietant és un holograma virtual que simula vida pròpia. L’integren independentistes que decreten papereres de la història. Són persones que proclamen la cultura crítica, però que cada cop que Baños, Llach o Dante els interpel·len argumentadament, ells disparen amb bala. Confien en la judicatura espanyola, que és un gran laboratori de taxidèrmia i paràlisi de la política. Ballen autoposseïts dintre la vitrina. Que res no els esguerri la festa.