Torturades (Comanegra), que acaba de publicar l’escriptora Gemma Pasqual, és un relat punyent, dur, dolorós i commovedor, però alhora altament necessari, sobre les vivències de vint-i-dues dones represaliades i, evidentment, torturades al fosc edifici de Via Laietana, 43, la històrica seu del terror de la Policía Nacional al cor de Barcelona.

Punyent, dur, dolorós i commovedor perquè el que expliquen les vint-i-dues dones fa mal, i qui ho llegeix sembla –així de bé ho ha escrit Pasqual– que ho estigui revivint. Necessari, perquè sense memòria històrica no es pot reparar el dany moral.

Un relat indignant alhora, com no podia ser d’una altra manera, quan som davant d’una repressió policial fora mida, exercida per uns botxins feixistes indiferents al patiment de les seves víctimes. Todo por la patria i més. Uns botxins protegits en tot moment per l’Estat espanyol. Els testimonis que ens presenta Pasqual s’allarguen des del 1940 fins al 2019.

També dol molt que aquella seu del terror policial continuï en funcionament. Impassibles els que hi treballen, i els que els dirigeixen des del Ministeri de l’Interior, al pas del temps i a qualsevol petició perquè esdevingui un lloc de memòria històrica. Però què podem esperar d’un estat com l’espanyol. Que s’emmiralli, per exemple, en com s’ha transformat en museu la seu de la Gestapo a Colònia, a Alemanya? Aneu-hi s’hi podeu, i intenteu imaginar com podria ser, i el valor que podria tenir, l’edifici de Via Laietana, 43, convertit en un lloc on s’homenatgin les víctimes i els permeti tancar el dol.

Ja des d’abans, però encara més de l’1-O, cap respecte per la Policía Nacional ni la Guàrdia Civil. Com a cossos d’ocupació i repressió, tot el nostre rebuig. No volem que ens serveixin, ni que ens protegeixin, sinó que marxin. I que ens lliurin el seu patrimoni. “Aquesta comissaria serà un museu.”