Fitxar Astrid Barrio

Costa molt ima­gi­nar (com a mínim a mi em costa molt d’ima­gi­nar) quin ha de ser el nivell i volum de ber­tra­nada que pugui fer engar­gus­sar la direcció d’ERC i el pre­si­dent Ara­gonès si no els ha fet engar­gus­sar la desig­nació d’Astrid Bar­rio per al con­sell acadèmic inde­pen­dent de l’acord de clare­dat. Per teo­rit­zar (sense enro­gir) que l’acord de clare­dat és la via cap a l’auto­de­ter­mi­nació i la inde­pendència es neces­sita fetge, que deia l’àvia Neus, molt de fetge. Per inven­tar-se un full de ruta cir­cu­lar que duri un any, fins que passi el cicle elec­to­ral, es neces­sita barra, molta barra. Per fit­xar Astrid Bar­rio sense engar­gus­sar-se s’ha de tenir molt ben posats... els prin­ci­pis. Bar­rio no és un uni­o­nista emmas­ca­rat; és una espa­nyo­lista de pro, un juga­dor poli­va­lent que assis­teix i marca: “El referèndum no és pacífic perquè és impo­sat.” “És un fet vio­lent.” “Un risc per a la democràcia i l’estat de dret” (2017). És juga­dor que cen­tra i defensa: “Un referèndum és un parany dicotòmic que pola­ritza arti­fi­ci­al­ment les soci­e­tats plu­rals” (2021). És juga­dor que pres­si­ona: “Ni hi ha pre­sos polítics ni hi ha exi­li­ats ni estan a la presó o fora d’Espa­nya per haver defen­sat unes idees legítimes, sinó tris­ta­ment per haver vio­len­tat les nor­mes comu­nes d’obli­gat com­pli­ment per a tot­hom. Un prin­cipi democràtic bàsic” (2019). El fit­xatge no és una estratègia genial que hiper­ven­ti­lats i lla­cis­tes no ente­nem; és un altre gol en pròpia porta. Per l’escaire!