La meva àvia, com molta gent que havia nascut a finals del segle XIX, gastava una gran austeritat en totes les coses de la vida. També justejava en l’afalac. Hi penso quan sovint contemplo el doll d’amabilitats exagerades i sovint gratuïtes que aboquen alguns amics i coneguts. L’àvia dedicava la mateixa franquesa quan parlava de la seva mort que, de molt abans que succeís, ella pontificava que trigava massa a arribar-li; que quan exclamava “Valga’m Déu com t’has engreixat!” si li arribava alguna parenta o coneguda que havia carregat una dotzena de quilos.

Vet ací que un dia va casar-se el fill d’una seva cosina de Viladoques (Alt Empordà), amb qui es veia sovint quan, per proveir, es trobaven a mercat els dijous a Figueres. A primera hora es cruspien una xocolata desfeta i una ensaïmada a Ca la Branques de la plaça de l’Ajuntament –el luxe setmanal d’ambdues-, i un dia la parenta va omplir-li el cap de les meravelles que anaven preparant per al casori del fill: que si l’àpat a El Lago de Banyoles, que si la cerimònia a l’església de Porqueres, que si el viatge de nuvis a Mallorca...; fins i tot va exhibir-li que havien llogat el que amb tota seguretat era millor fotògraf del bisbat. L’àvia s’ho escoltava amb la condescendència adequada al cas; tampoc no es tractava de sorneguejar sobre l’entusiasme de la cosina. I bé, arriba el dia del casament i tot sembla que va anar bé -l’àvia, si s’ho podia estalviar, no anava mai a aquestes efervescències familiars. Al cap de dos mercats, quan van trobar-se, entre les tasses de xocolata, la cosina va plantificar-li expeditivament l’àlbum de fotos, disposada a ensenyar-les-hi; la cara que feia des que va entrar a la lleteria no prometia res de bo. En efecte, mentre anava passant els fulls, es lamentava que nuvis i família haguessin quedat tan malament: tan mal retratats, segons deia. “No m’hauria pensat mai que en J.O. ens fes quedar tan lletjos!” L’àvia mirava, ara l’àlbum, ara a ella, i anava aguantant el ruixat d’improperis contra el professional del reportatge gràfic. “Quina desgràcia, el casament del noi, una cosa que no es pot fer pas cada dia!” Va arribar un moment que l’àvia ja no va poder més i, sense més contemplacions, va etzibar-li: “Valga’m Déu, però si heu quedat ben iguals! Diria que, i mira que és difícil, encara us ha fet més guapos del que sou!”