Ha vingut Bruce Springsteen a Barcelona i ha mobilitzat amb gran èxit (enhorabona, Neo Sala!) molts dels que a finals dels vuitanta i principis dels noranta érem joves. També hi havia gent més jove, segurament els fills d’aquesta generació, però bàsicament érem quarantons. L’inici de la gira europea de The Boss també ha portat de visita a Barcelona Barack Obama, Michelle Obama, Steven Spielberg, Kate Capshaw i, al concert de diumenge, Tom Hanks. Molts ara ja no podrem dir que no hem anat de concert amb ells. Sense ser un gran fan de Springsteen, conec força bé algunes de les seves cançons, ja que ens han acompanyat al llarg de tota la nostra vida, subratllant una idea concreta de viure, d’entendre el sentit de l’existència, d’una manera de ser. Als setanta-tres anys sembla que en Bruce hagi vingut a dir-nos que ell aquesta idea la manté. D’alguna manera fa repàs dels bons moments i dels dolents i ens diu que encara la defensa, que no hi renuncia, al contrari: No surrender! Set anys després de visitar el Camp Nou torna a Catalunya i posa la bandera catalana al costat de la bandera americana a l’escenari, parla en català, diu hola a Barcelona i que estima Catalunya, i els seus convidats van a Montserrat a saludar el pare Abat. Sap on va i què ha de fer. No ha canviat. Però, i el públic i el país que el rep, ha canviat? En part sí. Certa catalanitat però poca alegria. Poca senyera i poca estelada –obligatòries als noranta–. I les autoritats? Despistades. Sort de Montserrat! Per la seva banda, els espanyols fent un ridícul espantós intentant organitzar un No-Do en uns temps en què tothom entén l’anglès i tot s’emet en directe a través de les xarxes. Per si quedava algun dubte, els ho va repetir diumenge: “Hola Barcelona, us estimem, Catalunya” i he vingut amb l’expresident dels Estats Units i un dels directors de cinema més importants del món a dir-vos que sabem que Montserrat és la fe del poble català. I ara espavileu-vos una mica, que se us ha d’explicar tot, que el No surrender és això.