En la meva vida professional he escrit centenars de pàgines sobre el paper fonamental dels bancs en un estat independent o amb plenes facultats de gestió. Vista la situació financera actual de Catalunya, el resultat ha estat nul. Fins fa poc teníem bancs i caixes. Ara les caixes han desaparegut perquè ni a la Unió Europea ni al Banc d’Espanya els interessaven quan es va publicar el mapa bancari de cada estat. Van quedar dos bancs que salvaven la situació, encara que fos mínimament: Caixabanc i el Sabadell. Caixabanc, la vella Caixa de Pensions per a la Vellesa i Estalvis, es va convertir en un banc com a primer pas per a la seva pèrdua de catalanitat. Una cosa semblant va passar amb el Banc de Sabadell, que fins i tot ha canviat la geografia espanyola situant Sabadell a la província d’Alacant. Caixabanc, per la seva part, ha ocupat la vella seu social del Banc de València al País Valencià. La manera de fer-ho va ser força senzilla. Fa unes setmanes ja parlava de la feblesa financera dels bancs. El Banc d’Espanya va promoure la sortida dels dipòsits de les grans empreses públiques espanyoles i de les grans empreses privades, sobre les quals exerceix un poder considerable. El resultat va ser que els dos bancs van quedar panxa enlaire i sense poder resistir les pressions del Banc d’Espanya i del govern. La darrera passa que va fer el govern espanyol va ser introduir directius de la seva total confiança en substitució d’uns banquers que tenien la barra de parlar en català a les juntes d’accionistes.

Els bancs són un instrument indispensable per a tota política econòmica d’un territori que tingui personalitat. La Generalitat de Catalunya només pot plantejar seriosament un pla econòmic ambiciós si té possibilitat de finançar-lo i aquesta possibilitat va lligada normalment a un gran crèdit o a una emissió de bons a mitjà termini. En el mateix sentit, una gran empresa catalana es trobaria en una situació similar si es planteja un projecte ambiciós. Tot se’n va en orris si no es té assegurat el finançament i la capacitat d’anar reduint el crèdit en unes determinades condicions.

La Generalitat de Catalunya està immersa en l’enorme treball que comporta el procés que, ara per ara, no portarà enlloc. El problema bancari li queda molt lluny i els consellers d’Economia ho veuen també com una cosa llunyana, si és que ho veuen. El resultat pot ser molt negatiu: ni bancs, ni caixes, ni institucions financeres amb poder suficient per a cobrir les necessitats d’un moment determinat de la Generalitat de Catalunya o de les empreses privades. És el que va fer la Caixa de Pensions i Estalvis amb la Generalitat republicana en el curt període de 1931 al 1936. La Generalitat va trobar sempre el suport de la Caixa de Pensions i la Caixa de Pensions, sabia que un dels seus deures era cobrir les necessitats lògiques de la Generalitat.

Tot plegat, estem construint un país que, si aconsegueix tirar endavant, només tindrà una cama o un braç. La Generalitat hauria d’adonar-se que la independència política és bàsica i fonamental, però que ha d’anar acompanyada d’unes institucions econòmiques que no li arribin mutilades, ja que aleshores els seu fracàs seria considerable.