Les eleccions del passat 28 de maig han representat, en bona part del país, un important retrocés. Les forces dretanes en surten reforçades, seguint la dinàmica estatal. A Catalunya això es concreta en una puixança del PSC, que, malgrat utilitzar sovint l’etiqueta de progressista, ara encarna el paper de gran força conservadora, mirant de pescar, amb èxit, tant de la desfeta de Ciutadans com de les trencadisses de CiU. La jugada d’aquests darrers a Barcelona, amb un Trias fent el paper de convergent tradicional, ratifica aquesta tendència de què ara parlàvem. Hi ha una nostàlgia de la Catalunya domesticada que es repartien uns i altres, sense intrusos sobrevinguts ni sobresalts, malgrat que entremig ha passat més d’una dècada i un sacseig independentista que no permet que tot pugui tornar a ser ben bé igual que abans. Mentre encara caldrà veure les conseqüències que el fenomen tindrà al Principat, que compta amb un calendari electoral propi, al País Valencià i a les Illes Balears venen mal dades. Els resultats de diumenge passat hi suposen molt més que una alternança rutinària de govern: es pot passar de tenir unes institucions que remen a favor –encara que sigui amb poca esma– de la llengua i la identitat pròpia, a tenir-ne unes altres per les quals aquests trets distintius siguin una nosa a erradicar. Des de l’escola fins als mitjans de comunicació públics, passant pel racó més banal de l’administració, se’n podran patir els estralls. Per si al PP n’hi manquessin ganes, que no és el cas, les exigències de Vox acabaran d’arrodonir-ho. L’onada retrògrada s’ha produït, gairebé arreu, més per incompareixença del rival que no pas per l’empenta dels vencedors. L’abstenció n’ha estat el caldo de cultiu. El principal repte, a partir d’ara, serà tornar a connectar emocionalment amb tots aquells que s’han quedat a casa, atuïts pel desencís i la desídia.