Se n’ha parlat ben poc, del fet que fa una setmana l’electorat va practicar l’eutanàsia a un partit d’origen català: Ciutadans va perdre 235 regidors, i es va quedar amb 10, repartits en nou municipis i destinats, per tant, a patir una impotència ineludible. Així mateix, aquesta formació, constituïda el 2006, ha mort en plena adolescència. Una defunció que no hauria d’haver sorprès ningú, els interfectes inclosos, si no haguessin estat tan cegament pagats d’ells mateixos. Perquè ja en els seus orígens –un acte de presentació al Teatre Tívoli de Barcelona en què uns estirabots força infantils (cortesia d’Ivan Tubau) i un to histriònicament venjatiu van marcar la tònica futura del partit– va quedar clar que Cs havia nascut, sobretot, per anar en contra d’una suposada hegemonia catalanista. Però, com que se sap que si només vas en contra d’una cosa no aniràs gaire lluny, els intel·lectuals del partit es van empescar un parell de frases ideològicament positives, la més coneguda de les quals era: “Els territoris no tenen drets, només en tenen les persones.” Que sona de conya, fins que l’apliques a segons quins territoris, com ara la mateixa Espanya: realment, aquest Estat no té cap dret com a tal? Ni d’implementar cap llei, ni d’insistir en l’ús preferent d’un determinat idioma, ni d’il·legalitzar referèndums que no vol que tinguin lloc? Posem per cas?

L’altre gran invent de Cs ha estat la defensa del bilingüisme, sense que se’ls hagi passat pel cap que no es pot qualificar un col·lectiu qualsevol de bilingüe fins que tots els seus membres parlin si més no dos idiomes. Resumint: Cs ha estat un partit que s’ha autodefinit com a liberal però que ha tingut uns plantejaments tan clarament anticatalanistes que al llarg dels anys ha atret –com calia esperar– molts votants de dretes, que ara han marxat per inflar les files del PP i Vox. És a dir, han tornat a casa seva.