Arriba un moment que els fills deixen d’abraçar-te. Només ho fan si els ho demanes amb l’entonació bleda d’un dibuix animat, perquè es pensin que va de broma, i sempre en la intimitat de casa, mai en públic, sisplau. El meu hi accedeix amb l’entusiasme d’un fregall. Se’m repenja com un ninot que m’hagués caigut a sobre, amb els braços flàccids, el pensament a qualsevol altre lloc i un consentiment pietós, com si em veiés la trampa però em fes el favor. M’és igual. Com que ja em passa dos pams, ho aprofito per olorar-li la clavícula i agrair que hagués sortit de mi, que em rebolco en l’error, d’una manera tan neta i tan perfecta. El vaig tenir gran, just passats els quaranta, que és l’edat en què els amics de la meva generació, els que van criar-ne “quan tocava”, començaven a fer plans per emancipar-se dels seus, de fills, per viure això que en diuen “la segona joventut”. La meva ja l’he gastada, clavant les dents al fang de la tristesa, i el temps que em queda consistirà a vetllar perquè un nen que s’avergonyeix una mica de mi tingui dret a la seva, encara que sigui fent comèdia fins que ja no faci falta, perquè haurà entès que formem una unitat que desconeix el ridícul. Potser llavors ja no tindrà aquests braços sarmentosos i se m’aferrarà més fort al coll, però no sé si ens estimarem més que ara, que només ho fem veure per no rebentar de l’alegria de tenir-nos. Durant anys, també vaig creure que els fills eren un destorb. Em va caldre aquest ninot per descobrir que, desmanegada i tot, no hi ha cap abraçada ni remotament comparable a la seva.