A principis dels anys noranta va esclatar la polèmica periodística del Mitjó brut i foradat de Tàpies, la monumental escultura que l’artista volia instal·lar al MNAC i que aquest va acabar rebutjant després d’una ridícula disputa entre homes amb corbata nova de l’Ajuntament i la Generalitat. Aquell PSC i aquella CiU presumint de qui la tenia més grossa, sí. No vaig viure a primera línia informativa el debat, però temps després el vaig seguir a l’hemeroteca i, sobretot, escoltant els companys que el van cobrir. Tots el recordaven com un dels moments més estressants de la seva vida laboral, amb pressions per estar permanentment en alerta i per seguir el joc dels grans diaris que tallaven el bacallà. Tant soroll per a què? Ben pocs anys després, me’n parlaven com si tot plegat hagués succeït a la prehistòria. A tota controvèrsia en què hi ha més pa que formatge, és a dir, més brega entre interessos personals (partidistes, econòmics, mediàtics... tots es barregen) que una visió cultural honesta pel bé comú, li arriba l’oblit com a càstig merescut, però ja ha fet el servei a qui la instiga. Estem allà mateix, en bucle, perdent temps i espai per una escriptora que va entrevistar una televisió. Com tot mitjó vell, aquesta polèmica absurda també acabarà a la brossa.