Ara que els boomers som un problema per a la caixa de jubilacions, faig memòria del temps que havíem estat, al contrari, una esperança. El primer que em venen al cap són les patilles del pare, un moble bar on teníem podrint-se per falta de celebracions les ampolles de Calisay i White Horse, i la irreverència amb què combinàvem la roba: un jersei de ratlles marró i colzeres descosides, per exemple, amb una faldilla de quadres escocesos lligada amb sivelles i unes bambes del mercat. Si m’hi esforço una mica més, veig també rere la vitrina del menjador el joc de cafè que va regalar als pares pel casament el propietari de la merceria Santa Anna de Barcelona, que havia fet la guerra amb l’avi, i les estovalles de Nadal, amb les cireres d’arboç brodades tot al volt. Però no hi ha res que evoqui millor aquell ambient de les cases de principis dels setanta que el paper pintat de les habitacions i l’olor penetrant de cola industrial cada vegada que la mare, per fer veure que prosperàvem adequadament, enganxava a tires a la paret, enfilada a l’escala de mà que els petits li aguantàvem admirats del ritual, per renovar el dibuix de motius vegetals per un estampat de rombes psicodèlics, o a l’inrevés. M’enyoro, boja de mi, d’aquest paper que deixava poc marge a la transpiració però que era tan familiar com la sopa de pa que tocava els divendres, amb els crostons secs que havien sobrat i les crestes d’ou batut que hi flotaven al damunt. No tindrem una pensió digna perquè es veu que som massa i destorbem. Deu ser que hem viscut sempre per damunt de les nostres possibilitats.